dimarts, 22 de maig de 2012

EL SOPAR (i la vaga)



Imagina que un conegut et convida a sopar. Aquesta persona treballa al mateix ram que tu. La seva empresa és, en general, més potent que la teva, però encara no representa una amenaça. Vas al sopar amb suspicàcia: per què t'ha convidat? Sempre has tingut la sensació de que no li queies gaire bé. De fet, t'ha criticat públicament moltes vegades. Mentre menges et tornes a preguntar què hi fots, allà. A l'hora de les postres, eufòric, l'home comença a atacar verbalment la teva empresa. Segons ell, ets culpable de que el seu negoci no vagi prou bé. Et sents incòmode, però et quedes a lloc. Ell continua parlant, i diu que el pitjor que li pot passar a la seva empresa és assemblar-se a la teva (tu ho trobes estrany perquè la teva empresa, en general, va bé. Quin mal hi hauria si s'assemblessin?). Per acabar-ho d'adobar, també ha convidat a uns amics seus tarambanes, que militen en un sindicat i que no dissimulen la mania que et tenen. A l'hora dels cafès allò és un xou.

Tornes a casa teva emprenyat, i et jures a tu mateix que al proper sopar hi anirà sa mare. Pocs dies després l'home -com si no hagués passat res- et torna a convidar. Tu declines la invitació, explicant-li que et sents incòmode i fora de lloc. Ell s'emprenya i et diu de tot. Cadascú a casa seva, doncs. I conte contat, ja s'ha acabat.

(Encara que ho pugui semblar, aquesta història no té res a veure amb la vaga d'ensenyament d'avui, i amb la postura de les escoles pública i concertada, ni amb el fet que aquesta darrera generalment no vagi a les manifestacions convocades pels sindicats i l'escola pública. Són, simplement, casualitats).