Envejo a la gent que pot perdonar-se a si mateixa. Envejo l'indulgència que es tenen i la capacitat de treure ferro dels seus actes. Envejo que puguin agafar-se les coses amb tranquil·litat i ser capaços de relativitzar tot allò que es pugui relativitzar. Envejo a les persones que quan s'equivoquen es limiten a acceptar-ho sense caure en terribles - i estèrils- tortures psicològiques autoinflingides.
Jo sempre he estat molt cruel amb mi mateix. No només no em perdono les errades, sinó que sóc capaç de donar-hi tantes voltes que ben aviat adquireixen noves dimensions, que sempre són molt pitjors que l'errada en si. Algú pot pensar que és fàcil no caure en aquest bucle però s'equivoca: si tens la programació adequada és impossible no entrar-hi.
Un punt de remordiment és normal i fins i tot desitjable, però la gent com jo convertim el penediment en un art. En una ciència. Sabem la manera més dolorosa de torturar-nos, i no dubtem a l'hora d'escollir-la. Ensopeguem -sense aprendre'n- mil vegades amb la mateixa pedra, i començo a pensar que ho fem per poder tenir motius per lamentar-nos. Atabalem a amics i éssers estimats amb les nostres paranoies, i és un miracle que no encara no ens hagin engegat a pastar fang. Això, de fet, és l'únic consol que ens queda: saber que sempre hi haurà alguna espatlla sobre la qual plorar.
