Quan vivia a Girona un cop o dos l'any em tocava anar a la reunió de propietaris. Eren unes trobades espectaculars, i la majoria de vegades acabaven malament. Ara la cosa s'ha redreçat, però en aquella època no eren reunions sinó camps de batalla. El veí de dalt anunciava -no demanava permís, sinó que anunciava- que volia foradar el teulat per posar-hi una xemeneia. La resta de propietaris s'hi oposaven però a ell li era igual. Feia el forat i llestos. Un altre veí feia anys que havia desaparegut (alguns juraven que a vegades encara rondava per casa seva, com una ànima en pena). Anys abans aquest mateix veí vivia al traster per així poder llogar el pis. M'agradaria saber, si encara es viu, en quin forat del món s'ha ficat. Els veïns de dalt mereixen un post a part, el faré aviat. Un altre inquilí va abandonar la dona -deien que feia de puta, i no seré pas jo qui ho negui- i el fill -que, al seu torn, havia embarassat una noia de quinze o setze anys - per anar a viure dos edificis més avall, amb dues rumanesos o sudamericanes. També teníem algun ex-presidiari, i així anar fent.
Un dia que parlàvem de diners la senyora de la gestoria ens va dir que teníem problemes econòmics. Jo sempre anava escurat -en bona part perquè sortia massa de nit- però tampoc es pot dir que tingués problemes econòmics. Sense dir res em vaig incorporar a la cadira a veure què passava. Dos veïns es van posar drets com si els hi haguessin punxat al cul: "Com que problemes? Qui és vostè per dir-ho?" cridaven tots dos. Els tertulians del Sálvame, al nostre costat, eren el non plus ultra de l'educació i la sensatesa. La senyora de la gestoria va dibuixar un somriure de suficiència i va dir: "És obvi. Si no tinguessin problemes viurien al carrer Santa Clara, o bé en un àtic a la Plaça de Catalunya. Vostès viuen en aquest bloc perquè tenen problemes econòmics. O no?".
Els dos veïns van haver de seure: aquell argument era irrefutable i, alhora, contenia una gran veritat. Quantes vegades ens enganyem a nosaltres mateixos -quasi sempre de manera tan eficaç que som incapaços d'adonar-nos-en? Moltes de les nostres decisions no són lliures, sinó que vénen imposades per les circumstàncies. La llibertat existeix, però a vegades es troba tan enocorsetada pels esdeveniments que a perd l'essència.
