divendres, 5 d’abril de 2013

VULL-I-NO-PUC

El meu amic Sergi ha passat part de la Setmana Santa a Cassà. Un dia, prenent una cervesa en un bar, li vaig mostrar un grup de cases adosades de nova construcció.

- Molta gent de Girona ha vingut a viure a Cassà. Abans del crack, tots els que podien permetre-s'ho compraven una caseta aquí, perquè moltes vegades són millors que un pis allà, i a més són molt a la vora.

En Sergi de seguida em va corregir:

- No. Tots els que podien pagar la casa a Girona ho feien. Aquí han vingut els que no tenien prou pasta.

Vaig estar a punt de protestar però de seguida vaig veure que tenia tota la raó. De fet, jo mateix hauria viscut a Girona si hagués tingut prou diners per fer-ho. Entristeix una mica pensar que bona part dels habitants del meu poble hi són a contracor, però quan hi penses fredament això explica moltes, moltíssimes coses. Ho explica tot.

Diuen que fa molts anys Cassà de la Selva era un bon lloc per viure-hi. S'hi feien un munt de coses, els bars eren plens, i fins i tot la gent de Girona baixava a prendre copes. Jo aquesta època la vaig viure poc, o potser no la vaig viure mai. Ara les coses són molt diferents, i el meu poble sembla la petita, grisa i depriment ciutat anglesa on té lloc el darrer llibre de Nick Hornby, Juliet Naked. Té tots els inconvenients de viure en un poble, però ni un sol avantatge.

Parlant sempre en general, la gent que fuig de la ciutats no és perquè busca la tranquil·litat (altrament dita monotonia) d'un poblet perifèric, sinó perquè no poden permetre's els preus abusius del centre. Som animals socials i necessitem viure entre gent, i en moltes ocasions com més n'hi hagi millor. Per això ens atrauen tant les grans metròpolis.