dijous, 24 d’abril de 2014

ELS GITANOS DE SANT JORDI

Un cop apreses les lliçons que el dia de Sant Jordi em va ensenyar (seran tema d'un post proper) vaig decidir tornar a casa. Ja havia comprat una rosa per la dona al matí, però vaig pensar que estaria bé arribar a casa amb una altra. Aquest dia la Plaça de Catalunya de Girona és plena de nanos que les venen. Però començava a ser tard, i tots els estudiants ja s'havien cansat i eren pels bars del voltant, o bé a casa seva, sopant. "D'aquí al pàrquing ja trobaràs algun venedor reressegat" em vaig dir. Però no. Era el dia de Sant Jordi i en un tram de dos-cents metres no vaig trobar ni un sol venedor de roses. Ja té collons la cosa.

Aquest dia la carretera és plena de gitanos amb galledes i taules de càmping, de manera que la meva millor opció era conduir de tornada i parar-me quan en trobés un. Després de la tercera rotonda, en un voral de la carretera, hi havia una dona. Era gitana, rotunda sense la desmesura de les portugueses, amb uns ulls menys saltirons i la pell una mica més clara. Al davant del meu cotxe n'hi havia un altre, d'un magenta furiós, tunnejat a més no poder. Un Jonathan i una Soraya fumaven recolzats al maleter.

- Hola, quiero una rosa - vaig dir jo amb el meu castellà calçotaire.
- Ara mateix en portem, noi, que se m'han acabat. El meu marit és a l'altra rotonda i ja ve cap aquí - em va respondre la gitana amb català cristal·lí.
- Ah, gràcies.

El Jonathan em va dir que una cosa que no vaig entendre. Li vaig demanar que ho repetís i tampoc ho vaig entendre, de manera que vaig decidir riure. Els desconeguts generalment diuen parides o es queixen, de manera que tenia un cinquanta per cent de possibilitats que allò fos una gracieta. Bingo, era una broma: ell també va riure. Li faltava una dent. La seva xicota tenia aquella bellesa impostada prèvia a la catàstrofe segura que tenen algunes noies de barri. Va mirar-me un parell de vegades i jo clavava els meus ulls al terra, no fos cas que en Jonathan es pensés que flirtejàvem.

El marit de la gitana no arribava, tot i que suposadament venia amb cotxe. No volia arriscar-me a marxar perquè potser eren els únics venedors de roses que quedaven a la carretera. En aquell moment, us ho prometo, vaig pensar en els escriptors catalans. En els que conec, en els que he llegit i en els que no penso llegir. M'imaginava uns destapant cava per celebrar el seu nou èxit de vendes. M'imaginava els altres sopant a Barcelona en algun restaurant ben fashion. M'imaginava als autors del no-llibre "Yo fui a la EGB" brindant amb gintònics per tots els llibres seus que han venut i que mai ningú no llegirà. Me'ls imaginava a tots i em veia a mi, en voral de la carretera, entre paquets de tabac rebregats i llaunes de cervesa buides, fent cua per comprar una rosa a una gitana i evitant el contacte visual amb una Soraya perquè el seu xicot no em fotés un bol d'hòsties.

Vaig saber del cert que el meu problema és aquest: que en comptes de llegir i d'escriure -que és el que han de fer els escriptors- em passo la vida entrant i sortint de situacions així. Potser és la forma que tinc de compensar la meva manca de talent natural, com aquells paios tan pesats que trobes a vegades i que fan broma tota l'estona per amagar que en realitat no tenen absolutament res a dir.

Ja us podeu imaginar com acaba la història: arriba el gitano amb les roses -furgo blanca clapada de rovell-, espero el meu torn, m'acomiado de la tropa i arribo a casa passada l'hora de sopar, però a temps d'entregar la rosa i un llibre pel petit Lluc. El títol? Abraça'm fort.