dimecres, 30 d’abril de 2014

TICS

Durant tota la vida he lluitat per mantenir a ratlla els meus tics nerviosos. He tingut èpoques de tot. Quan era molt petit no els sabia controlar i feia tota classe de ganyotes amb els ulls i amb la boca. En èpoques xungues fins i tot tenia tics fònics, que són una mena de sorollets que et fan semblar un tarat. Els meus pares, lògicament preocupats, van dur-me vàries vegades al metge, que va constatar que eren tics d'origen nerviós i que s'hi podia fer poca cosa. "Que es tranquil·litzi" em receptava el metge. I es quedava tan ample.

Quan vaig ser adolescent vaig aprendre a controlar la majoria de tics, però va aparèixer una cosa molt pitjor: una mena de Transtorn Obsessivo Compulsiu (TOC) que m'obligava a fer tot de rituals estúpids, inútils i eterns. Per exemple, havia de comprovar deu vegades que la porta de casa estigués ben tancada. Ni nou ni onze, deu. Si algun dia tenia pressa i sortia corrents de casa les Veus s'encarregaven de recordar-me que no havia revisat la porta. "I el gas, segur que l'has tancat?", "I la cigarreta, està ben apagada?". Quan les Veus tenien ganes de tocar-me els ous em demanaven coses més complicades: "T'has assegurat que la cortina sigui ben lluny de l'endoll del  televisior? Encara provocaràs un incendi".


Tics i transtorns obsessius apareixien sobretot quan passava per un moment tens o estressant. A dia d'avui el TOC ha desaparegut (per sort, sense cap tractament mèdic ni psicològic, sinó que simplement un dia va marxar i ara només tinc manies residuals que, si bé són asurdes, de cap manera resulten tan penoses com els antics rituals). També tinc els tics força controlats, tot i que els fills de puta sí que reapareixen de tant en tant. Un dels pitjors és un moviment de mandíbula que recorda la manera com la mouen els cocaïnomans o els addictes a les metaamfetamines. Si heu vist l'enyorada Breaking Bad sabreu de què parlo.

Un dels detonants dels tics nerviosos és l'alcohol begut amb poca mesura, sobretot en moments d'estrés. Ja us podeu imaginar quina fila que faig en un bar de nit movent el maxil·lar inferior de forma discreta però constant: una barreja de Jaime de Marichalar, Doherty Hunter i Charlie Sheen.


Quan sortia de nit, en una galàxia molt, molt llunyana anomenada juventut, a vegades em demanaven si tenia coca o speed per passar. Quan els hi deia que no em preguntaven si ja me l'havia acabada tota sense convidar. Jo els hi explicava que només havia pres alcohol (això sí, potser més del compte) i ells em miraven amb cara d'incredulitat, com volent dir "Sí, home, i què més?". Va arribar un punt que vaig desistir de convèncer ningú. Al capdavall, la gent pensa el que li dóna la gana, diguis el diguis i facis el que facis.

No sé si tornaré a sortir de nit. Potser quan els meus fills tinguin quinze anys viuré una tercera adolescència. Si aleshores em trobeu en un bar i la mandíbula em va a mil per hora (o faig coses rares amb els ulls o amb la boca, Déu no ho vulgui!) no em demaneu que us convidi a res que no sigui una birra.