dilluns, 5 de maig de 2014

LA CLASSE

En Pere Pau s'asseu en un pupitre al fons de la classe. És un nano de casa bona (els seus avantpassats tenien diners i sang blava) però la seva familia passa per un mal moment. Els seus companys sovint es riuen d'ell. Com que el professor li té una mica de mania -i ell no rondina gaire davant de les burles i dels insults- posar-se amb ell surt gratis. Els nanos diuen -qui sap si és veritat- que un dels motius d'aquesta marginació és que en Pere Pau no es relaciona amb les noies de la classe. En efecte, no se li coneixen nòvies ni amiguetes.


Al seu voltant hi ha alguns cosins-germans seus de diferents països europeus: anglesos, alemanys i serbis. En general aquests alumnes passen més deapercebuts que el seu parent, potser perquè ells sí que a vegades surten amb noies. Els adolescents tenen aquestes coses. Fins i tot el professor sembla que els respecti més.

Després hi ha en Ben Purim, un xicot extravagant que segueix unes normes familiars molt estrictes (està perfectament regulat el que pot fer i el que no, sempre sota l'amenaça de càstigs horrorosos si es desvia només un mil·límetre, cosa que el fa viure terroritzat). En Ben Purim té un germà gran fort i malhumorat que sempre el defensa i el protegeix dels assetjadors i dels abusons, especialment d'en Mohammed, que li té el dit ficat a l'ull.



Una mica més endavant hi ha en Momamed, que té l'encant salvatge dels bad boys. El professor li té certa deferència i molts companys d'aula el temen, tot i que ells diuen que no és por sinó respecte. Dubta molt poc a l'hora de fotre una hòstia o de fer una amenaça de mort. Sempre té una excusa preparada per justificar el seu mal comportament: és que es posen amb mi, jo no he començat, només em defensava, profe. Hi tinc dret, oi? Com que té uns quants esbirros que li riuen les gràcies és el rei del mambo.


A davant de tot hi ha en Dharma Manjari, que ha arribat fa poc. No es deixa conèixer gaire -diuen que a l'altra escola també n'havia feta alguna- però és admirat pels seus companys i mimat -sense cap mena de dissimulació- pel mestre. Fa olor d'encens i vesteix amb roba comprada a mercats de cap de setmana. Cau tan bé que fins i tot els alumnes ateus el considera un dels seus millors amics.



Després hi ha tota una sèrie de nois -sempre solitaris- encara més estranys. Generalment són ignorats, potser perquè són tan estrambòtics que fan una mica de basarda. A vegades a aquests nanos alguna cosa del cervell els hi fa clic en comptes de fer clac i en munten una de grossa, amb armes de foc i incendis. Afortunadament, no tenen els recursos ni la intel·ligència d'en Mohammed.