dimarts, 27 de maig de 2014

FACEBOOK vs TWITTER

S'ha dit que el Facebook és un camp abonat per a xafarders i exhibicionistes, i que el Twitter és més enfocat a intel·lectualets guais i cosmopolites. Aquesta premissa és incorrecta -totes les generalitzacions ho són-  però no deixa de tenir, com deien els capellans del Concili Vaticà II, una llavor de veritat. Només cal fer un volt pel FB i pel Twitter per veure què (i qui) hi triomfa.

Us proposo un experiment molt senzill. Un dia entreu al FB i pengeu-hi una fotografia del vostre fill, tot anunciant que és el primer dia que menja, posem pel cas, galetes. Fàcilment arribareu a la cinquanena de likes. Si el vostre fill és un nadó ho petareu. La millor alternativa als fills són els gats o, en el seu defecte, els gossos. Si no teniu gats ni gossos podeu fotografiar un gintònic, o bé el que esteu a punt de menjar-vos (tot i que sembla que aquesta tendència va a la baixa). Una altra opció és posar-hi una foto on hagueu quedat molt bé -sobretot si sou noies-: rebreu un munt de likes i comentaris del tipus: "Guapaaaaaaa!" així, a seques.

L'endemà torneu a entrar al FB i pengeu-hi un article de gran interès social o intel·lectual,  o bé un enllaç a un blog súper xul·lo com ara el Tardes de birres. I si no teniu cap enllaç a mà, feu una reflexió sobre política o sobre la vida en general (no valen les frases d'en Paulo Cohelo, una deïtat menor al FB). Us adonareu que el nombre de m'agrada baixa dràsticament, i amb prou feines arriba a la mitja dotzena. I a partir d'aquí comenceu a treure conclusions.

Algú em dirà: el Twitter també és ple d'imbècils, i alguns de nivell còsmic. Sí, és cert. D'imbècils n'hi ha a tot arreu (aquest és el gran problema de la Humanitat, però d'això ja en parlarem un altre dia). Però són imbècils que, d'alguna manera, intenten posar les seves reflexions per escrit -a vegades amb resultats nefastos- i estan més interessats en llegir que no pas en veure fotografies de gossos i nadons. Algú em dirà que tal o qual celebrity té Twitter i només hi penja ximpleries, però en tot cas són una minoria. El Twitter requereix més esforç que el Facebook.


Jo en sóc un bon exemple. El Twitter se'm dóna malament perquè no tinc la precisió quirúrgica que requereix. Sóc un d'aquells boxejadors vells que, si mai guanyen un combat, ho fan a base de desgastar el rival. No sé combinacions atrevides ni innovadores. A vegades -molt de tant en tant- guanyo perquè aguanto bé les hòsties. Tinc poquíssims seguidors a Twitter i molts amics al Facebook. No hi penjo fotos del meu fill -ho trobo desagradable- però sí enllaços a aquest blog.

Potser en el fons també sóc un exhibicionista que plora perquè no li fan cas.