diumenge, 30 de novembre de 2014

LA VERTADERA HISTÒRIA DE L'ANUNCI DE LOTERIA

He llegit que l'anunci de Loteria està inspirat en fets reals. Imaginem l'Antonio José, que viu en un barri obrer de Barcelona. L'A.J. va cada dia -tothom sap que hi passa massa hores- al tuguri de la cantonada, de nom Can Manolo. El clàssic bar de barriada: si no fa olor de fregit fa olor de lleixiu, i l'ensaladilla russa fot molt mala cara. Cada any l'Antonio José i els seus amigatxos -quatre alcohòlics de baixa estofa- compren una participació de loteria a mitges. Tots volen fugir de la seva vida de merda, del seu barri fastigós i del seu pis minúscul i fred amb les parets folrades amb paper barat.

Un any l'Antonio José se'n va  a fer un creuer. La seva dona i ell han fet trenta anys de casats i els seus fills els hi han regalat un Grimaldi dels barats. Braçalet que dóna dret a barra i buffet lliure, bingo i ball. El creuer és en temporada baixa, que així surt encara més bé de preu. L'Antonio José i la seva dona, la Mercedes, pugen al vaixell contents i feliços. El viatge va més o menys bé i tornen a casa a principis de desembre. Pocs dies després d'arribar fan el sorteig del Gordo i, quina putada, el premi gros toca a la participació que fan cada any els borratxos de Can Manolo. El barri sencer surt a celebrar-ho: qui més qui menys tenia algun número. Riuades de Freixenet semi-sec -probablement el pitjor cava del món. L'Antonio José baixa al bar perquè la seva dona l'apreta. Ell, logicament, no en té cap ganes, i ja pensa a quin bar anirà a partir de l'endemà. Arriba a la barra i demana un cafè. En Manolo, l'amo, està pletòric i mig pitof. El cafè val un euro. Mireu si n'és de fill de puta qui ni aquell dia vol convidar-lo. Un euro rodó. Ningú no ha pensat a guardar-li cap butlleta. A la vida real això no passa. Pobre Antonio. Pobre diable.