divendres, 23 de gener de 2015

LES PEL·LÍCULES ESPANYOLES NO SE SENTEN

L'altre dia la meva dona i jo vèiem la pel·lícula espanyola 10.000 km. Comença amb una escena de sexe entre els dos protagonistes, seguida d'un bed talking.

- Sents què diuen?
- No.
- Puja el volum.

Vam pujar el volum del televisor fins a trenta-cinc. Si en comptes de veure 10.000 km haguéssim vist Los Vengadores ja hauríem tingut la policia trucant a la porta de casa, amb un feix de denúncies per contaminació acústica.

Al cap de deu minuts de pel·lícula tots dos vam fer la mateixa pregunta: en quin idioma parlen? Semblava castellà, però era impossible estar-ne segurs. Se sentia perfectament el dringar de les culleres i el cruixir dels cereals, però no teníem collons de seguir la conversa dels dos protagonistes.

Durant aquests darrers mesos he vist unes quantes pel·lícules espanyoles. Però avui he dit prou, perquè quasi totes comparteixen un mateix defecte: no s'entén una puta merda del que diuen. El soroll ambiental és eixordador, però els actors són incapaços de parlar fort i de vocalitzar. Fins i tot jo, que tinc una dicció patètica, parlo més bé i més claramanet que ells.

Puc fer veure que no m'importen els silencis eterns, el costumisme portat a l'extrem, les converses rares i poc realistes. Puc passar per l'alt l'avorriment còsmic que aquestes pel·lícules t'encomanen. Però no suporto no entendre als personatges. No sé pas per què passa. Per què xiuxiuegen tota l'estona? No poden parlar com la gent normal? Si volen jo mateix els hi faré el muntatge. No en tinc ni punyetera idea, però segur que ho faré millor que no pas ells.