- Prou fer broma, que segurament és mort, pobre home - va concloure en Buenafuente.
L'endemà, uns quants mestres i jo esperàvem el germà Salvador a l'hora d'esmorzar per fer-li saber que era la nova celebrity catalana. En Salvador estava emprenyat, algú ja li ho havia dit abans.
- Qué Buenafuente ni qué niño muerto! -repetia el germà, una fòrmula que feia servir quan estava de molt mala lluna, tot i ser un català de soca-rel.
Tots ens vam alegrar que en Buenafuente s'equivoqués quan va donar-lo per mort fa uns quants anys, però res no és etern, ni tan sols els germà Salvador, que fins al darrer moment ha gaudit d'una ment preclara i d'una cultura abasta, potser per compensar la seva salut delicadíssima. Malalt dels pulmons des de ben jove, la seva vida -sobretot els darrers anys- va ser una lluita contra els problemes respiratoris. Quan setmanes enrere va deixar la Salle Cassà, de la qual n'era puntal i fonament, molts ja ens temíem el pitjor.
Quan érem petits i anàvem a cataquesi les iaies endolades que ajudaven al rector a fer les classes ens espantaven amb les penes de l'infern. Tot era pecat, i havies d'anar amb molt de compte. A molts companys meus això no els hi feia ni fred ni calor, però a mi i a uns quants ens espantaven molt. Un dia li ho vam explicar al germà Salvador i es va posar a riure, i ens va dir que a l'infern només hi ha teranyines, perquè si Déu és bo -sempre feia servir el condicional, com ho fa la gent intel·ligent- no permetria que ningú passés una eternitat de foc i patiment. Més enllà de si ens ho creiem o no -la fe és una cosa de cadascú- cal admetre que només una bona persona pot formular una teologia així de tranquil·litzadora. Sempre el recordaré explicant-nos això.
O bé l'estona que vam passar després de les postres del dinar de final de curs de l'any passat. Tots els mestres eren en una sala, veient fotos antigues i passant una bona estona. El germà Salvador no va pujar perquè les escales l'esgotaven i es va quedar assegut en una taula de marbre a l'ombra d'un arbre. Un altre mestre i jo ens vam quedar a fer-li companyia i vam parlar -ho recordo pefectament- dels tabús alimentaris de la religió jueva. El germà era una mena d'enciclopèdia ambulant i després de cada conversa amb ell havies après una cosa nova.
Els mestres del col·le estàvem organitzant un autobús per anar-lo a veure però ara ja no hi serem a temps. Quina llàstima. Ara, germà, tindrà tot el temps del món per llegir la meva darrera novel·la, que sempre deia que no s'hi veia amb cor. La trobarà a totes les bones llibreries del Cel, i si no compri la versió digital, que darrerament s'havia modernitzat i tenia un e-reader. Ja sé que el primer llibre no li va agradar gaire i va haver de dir que sí per fer-me content. Esperò que aquest petit i humil homenatge sí que li hagi agradat: no se m'acut millor regar per fer-li a un home de lletres com vostè.
