dilluns, 9 de febrer de 2015

EL MISTERIÓS CAS DEL GOS DEL GITANO: COM SUPERAR EL BUIT DE L'ESCRIPTOR.

A vegades et quedes sense res a dir -en el cas que ens ocupa, sense res a escriure- i et sents envait per una mena d'angoixa difusa. Els cursis en diuen el Síndrome de la Pàgina en Blanc, o el buit de l'escriptor, o altres noms igualment pretenciosos. En el fons saps que és una qüestió de temps, però en aquell moment tens pressa: si no actualitzes el blog com a mínim una vegada a la setmana potser et passarà alguna cosa horrible. Lectors i lectores, no sigueu tan neuròtics com l'oncle Jordi i busqueu-vos una afició més saludable.

Aquests dies de sequera creativa val la pena obrir molt els ulls i fixar-te en el que passa al teu voltant. Dissabte vaig anar al gimnàs a fer uns quants rounds de boxa. El meu rival -li direm Rocky- feia molt mala cara. Quan li vaig preguntar què passava em va explicar que el seu gos, un boxer, havia degollat el gos del veí, un pitbull. Resulta que el veí tenia la temerària costum de deixar lliure el pitbull, i un dia la bèstia va voler entrar a cal meu company a fotre's el menjar del boxer que, com us podeu pensar, no estava pas d'hòsties i d'un parell de queixalades li va trencar l'espinada. Però el problema no s'acabava pas aquí: el propietari del pitbull difunt era ni més ni menys que un gitano, que reclamava de molt males maneres un pitbull nou, possiblement per tornar-lo a deixar anar pels carrers de la urbanització i que es repetís la història. Amb aquesta gent sempre és l'etern retorn, el cercle místic que mai no es trenca.



Per descomptat, el meu amic Rocky tenia el gos sense assegurar. Del gos del gitano no cal ni que en parlem perquè no tenia papers, ni probablement vacunes, ni res d'això tan estrafolari que fem els paios. Malgrat tot, el gitano va anar a la policia a denunciar el meu amic. La policia li va dir que nanai, i ja tenim el gitano de mala llet i el meu amic amb els collons per corbata. Dissabte vinent sabré com ha acabat la història -bé segur que no- i us ho podré explicar.


Escriure és meravellós, i molt fàcil. El buit de l'escriptor és una ximpleria o un comodí que s'utilitza quan et fa massa mandra escriure o quan no t'hi atreveixes perquè tens por de fracassar. O quan et vols fer l'interessant, o et vols fer pregar pel teu editor, en el cas de que siguis un tio important. Res que no es pugui curar amb un glop de whisky, una visita al Mercadona o una tarda de birres al bar Manolo.

Avui em sento un generós i us regalo un videoclip. No té res a veure amb la temàtica d'aquest post, però l'he escoltat obsessivament mentre escrivia. A molts us transportarà als good old times, quan érem semidéus, la ressaca només era un rumor  i el món era el nostre camp de jocs.