dilluns, 16 de febrer de 2015

LES DONES EQUIVOCADES

Quan era jove sempre m'enamorava de la dona esquivocada. Generalment aquestes noies m'ignoraven, i passava les nits mig borratxo i rebotit, com els meus herois de les cançons i els llibres, però sense l'aurèola romàntica que envolta alguns fracassats il·lustres.

Si aquestes noies et deien que no -o, senzillament, ni tan sols et dirigien la paraula- et podies considerar afortunat, perquè a vegades algunes jugaven al pèrfid sí-però-no, i corries el risc de convertir-te en un dels subproductes més tràgics i irrisoris que ha produït la societat occidental: el pagafantes.

Però els homes no n'aprenem, i m'he tornat a enamorar. Aquesta vegada no m'hi he posat pas per poc: m'he penjat de dues noies precioses, Però, ai las!, són autèntiques femmes fatales, perquè militen a partits que volen que Catalunya sigui una simple regió espanyola, i que tot allò que ens fa una nació es converteixi en folclore regional, de barretina i calçot. La primera, Inés Arrimada, de Ciudadanos. Mireu-la, per l'amor de Déu. Mireu-la i digueu-me que no us heu penjat d'ella a l'instant. Tinc la teoria que ella sola és la responsable de l'ascens que està tenint Ciudadanos. Ella, i no pas l'Alberto Rivera, que l'altre dia deia que l'oratòria hauria de ser assignatura obligatòria a totes les universitats. L'oratòria, l'art de mentir tot fent veure que no. En fi, tornem a la Inés: el geganter més recalcitrant seria capaç de tirar la seva idologia a les escombraries i votar un partit catalanofòbic si ella li ho demanés.


La segona va d'un altre rotllo. La estrella de los tejados/ lo más rock and roll de por aquí, com canta Pereza. Morena amb els ulls blaus-verdosos, d'una intensitat quasi exagerada. Cristina Seguí és un peix gros de Vox, la nova encarnació de l'ultradreta espanyola. Mentre que l'Inés sembla una bona noia, una estudiant de Dret de casa bona, la segona et mira amb la intensitat d'una cambrera de discoteca. Te l'imagines rebentant nits, carteres i bevent-se el seny i l'ànima d'algun pobre desgraciat. Segur que té tota classe de tatuatges i de pírcings en llocs secrets. En definitiva, una noia per mirar des de lluny, i que fa  basarda portar-la a dinar els diumenges per por que et munti un numeret o et cali foc a la roba.