dimecres, 25 de març de 2015

CALLEJEROS

Tot va començar amb Callejeros a seques. Arribava el divendres i  ens asseiem al sofà per veure els gitanos, els ionquis, els borratxos, les putes de a vint euros la mamada i els bojos esdentegats que insultaven les faroles. Les vides miserables del lumpen ens feien sentir culpablement bé. "Tinc una feina que no m'agrada i una dona que no m'entén..." pensàvem, "... però aquest vell balbucejant que ven taronges en una rotonda està pitjor que jo". Callejeros era la nostra teràpia, la nostra metadona. Potser la setmana havia estat una merda, però al final ens quedaven aquells moments de catarsi. A vegades amb això n'hi ha prou per anar tirant. Els intrèpids reporters de Cuatro ens van ensenyar que un ésser humà pot enfonsar-se fins a abismes profunds i terrorífics, i que quan a nosaltres ens sembla que estem malament tot just ens hem baixat un parell de metres.


Quan es van acabar tots els barris de merda d'Espanya (tots no: sempre vaig trobar a faltar un "Callejeros: Font de la Pólvora") l'equip del programa, que ja començava a emmalaltir d'èxit, va canviar els pisos de protecció oficial  pels pàrquings de discoteques i controls d'alcoholèmia. El resultat era molt digne i igualment divertit i, si bé no arribava als nivells de degradació de la primera, sí que ens recordava que la nostra vida era, en efecte, un camí de roses. Quinquis amb jaquetes de color blanc, Yessicas, droga i borratxeres a hores petites. La manera de muntar el programa -plans curts, ràpids i intercal·lats- va crear escola, i encara avui molts proven d'imitar-lo. Tot i que no arribava a l'espectacularitat dels programes anteriors, va deixar-nos uns quants moments pel record.






Però després la cosa es va torçar, i va aparèixer un producte tan infame com Callejeros Viajeros. La fòrmula no tenia res a veure: els reporters viatjaven pel món i ens mostraven que fins i tot el païs més recòndit i desconegut és un paradís al costat del nostre poble. Ara la cosa canviava: nosaltres vèiem Callejeros per descobrir que hi havia gent que estava pitjor que nosaltres, no pas per veure vividors que es passaven el dia torrant-se a platges caribenyes. El concepte era totalment diferent: mira, ens deien, quin racó de món més bonic, i mira que bé que viuen els seus habitants, mentre que tu malvius en un poble miserable i ensopit, o en una ciutat grisa, lletja i impersonal. Mira que bé que s'ho passen, els malparits, mentre que tu t'has de llevar cada dia per anar a treballar per quatre duros. No cal dir que vaig deixar de mirar el programa a l'acte, i sort que vaig trobar altres joies com Hermano Mayor, que també és un tema demana a crits un munt de posts.

Més o menys al mateix temps van treure programes encara pitjors, centrats en les aficions i els costums de la gent rica. Eren espantosos. Més que rics, els protagonistes semblaven autèntics retardats. Quina manera de llançar els diners, mardedéu! "Us mirarà vostra puta mare" deia jo -i encara dic-, canviant de canal. Roma va enfonsar-se en aquest precís instant, tinguem-ho ben present. La destrucció d'Occident s'acosta i ja tenim l'Estat Islàmic a les portes. L'Atil·la i el seu cavall, al costat dels islamistes, eren uns votants d'Iniciativa/els Verds.

Malgrat tot, aquestes programes tenen certa audiència. Molta gent, en comtpes de rabejar-se en la misèria aliena -com fan les persones normals i corrents-, prefereixen envejar la fortuna d'uns pocs privilegiats, potser amb l'esperança vaga de que, a força de veure París tiene un precio, ells mateixos es converteixin en milionaris.