Quan es van acabar tots els barris de merda d'Espanya (tots no: sempre vaig trobar a faltar un "Callejeros: Font de la Pólvora") l'equip del programa, que ja començava a emmalaltir d'èxit, va canviar els pisos de protecció oficial pels pàrquings de discoteques i controls d'alcoholèmia. El resultat era molt digne i igualment divertit i, si bé no arribava als nivells de degradació de la primera, sí que ens recordava que la nostra vida era, en efecte, un camí de roses. Quinquis amb jaquetes de color blanc, Yessicas, droga i borratxeres a hores petites. La manera de muntar el programa -plans curts, ràpids i intercal·lats- va crear escola, i encara avui molts proven d'imitar-lo. Tot i que no arribava a l'espectacularitat dels programes anteriors, va deixar-nos uns quants moments pel record.
Però després la cosa es va torçar, i va aparèixer un producte tan infame com Callejeros Viajeros. La fòrmula no tenia res a veure: els reporters viatjaven pel món i ens mostraven que fins i tot el païs més recòndit i desconegut és un paradís al costat del nostre poble. Ara la cosa canviava: nosaltres vèiem Callejeros per descobrir que hi havia gent que estava pitjor que nosaltres, no pas per veure vividors que es passaven el dia torrant-se a platges caribenyes. El concepte era totalment diferent: mira, ens deien, quin racó de món més bonic, i mira que bé que viuen els seus habitants, mentre que tu malvius en un poble miserable i ensopit, o en una ciutat grisa, lletja i impersonal. Mira que bé que s'ho passen, els malparits, mentre que tu t'has de llevar cada dia per anar a treballar per quatre duros. No cal dir que vaig deixar de mirar el programa a l'acte, i sort que vaig trobar altres joies com Hermano Mayor, que també és un tema demana a crits un munt de posts.
Més o menys al mateix temps van treure programes encara pitjors, centrats en les aficions i els costums de la gent rica. Eren espantosos. Més que rics, els protagonistes semblaven autèntics retardats. Quina manera de llançar els diners, mardedéu! "Us mirarà vostra puta mare" deia jo -i encara dic-, canviant de canal. Roma va enfonsar-se en aquest precís instant, tinguem-ho ben present. La destrucció d'Occident s'acosta i ja tenim l'Estat Islàmic a les portes. L'Atil·la i el seu cavall, al costat dels islamistes, eren uns votants d'Iniciativa/els Verds.
Malgrat tot, aquestes programes tenen certa audiència. Molta gent, en comtpes de rabejar-se en la misèria aliena -com fan les persones normals i corrents-, prefereixen envejar la fortuna d'uns pocs privilegiats, potser amb l'esperança vaga de que, a força de veure París tiene un precio, ells mateixos es converteixin en milionaris.
