Un dia coneixes algú i penses "Mira quin individu més desagradable. De quin cony de forat ha sortit?". En els minuts següents pot ser que canviïs d'opinió, però també és possible que la cosa degeneri, i que al final et convencis que no només és desagradable, sinó un autèntic imbècil. Sembla mentida que hi hagi gent que pugui ser-ne tant. Sempre t'has preguntat com s'ho fan els imbècils per tirar endavant, perquè la majoria tenen parella i amics. Entens que puguin tenir llocs de responsabilitat al seu lloc de treball perquè la imbecil·litat i la intel·ligència no estan pas renyides -de fet, en alguns casos van estretament lligades-, però et meravella que hi hagi gent que els suporti de manera lliure i voluntària i que, posem pel cas, un dia quedin per anar a prendre cervesa. Tampoc et sorprèn que la imbecil·litat obri les portes de molts dormitoris: precisament molts i moltes imbècils són físicament atractius (podria venir d'aquí, en part, la seva imbecil·litat?). També és cert que a l'hora d'allitar-se amb algú el seu caràcter és un factor secundari, per no dir terciari. Tal vegada els imbècils es relacionin amb d'altres imbècils, de la mateixa manera que els zombis tendeixen a anar en grup sense fer-se gaire cas els uns als altres. Aquest seria un indicador excel·lent. La saviesa popular fa anys que ens avisa: digue'm amb qui vas i et diré qui ets.
Deia, doncs, que que el que més et sorprèn és que els imbècils tinguin amics. Potser aquesta gent no els considera imbècils, sinó persones meravelloses. O pensen que sí, que són uns refotuts imbècils, però els hi perdonen perquè tenen un munt de virtuts que tu, obcecat en la seva imbecil·litat, ets incapaç de veure i d'apreciar. Potser temps enrere no eren així i s'hi han tornat de manera escalonada, tan gradual que les persones del seu entorn ni se n'han donat compte, i un dia s'han llevat adonant-se que la metamorfosi s'ha completat, i que al davant hi tenen un imbècil de raça.
D'imbècils n'hi ha arreu, però és cert que se senten atrets per uns ambients determinats. Per exemple, el món de la política. Alguns dels imbècils més famosos han estat -o són- presidents d'un país, o bé ministres, o parlamentaris. Molts es decanten per la banca, la medicina o les ventes. Alguns també es fan mestres o professors. A tercer de BUP i a COU vaig tenir un professor de castellà que encara avui manté el seu lloc al meu Top Five d'imbècils. Li dèiem Batman perquè sempre portava l'americana sobre les espatlles, com si fos una capa. Fixa't que tots els imbècils que hem descrit fins ara -un llista brevíssima- tenen una cosa en comú, i és un cert nivell sociocultural. Em ambients més baixos -bars Manolo, tasques de cantonada i grada d'estadi- generalment no es consideren imbècils, sinó pobres diables, i la gent se'ls mira amb una barreja de fàstic i llàstima, però difícilment desperten odi. Perquè de la mateixa manera que no ofèn qui vol sinó qui pot, de porc, d'imbècil i de senyor se n'ha de ser de mena.
