dimarts, 10 de maig de 2016

FART DEL MERCADONA (i cada vegada més)

Vaig poc sovint  al Mercadona, i això que el tinc a dos minuts de casa. Potser sis vegades l'any, i si puc menys, menys. I quan hi vaig hi compro uns productes molt específics, que solen ser força irrellevants, com ara tomàquets secs confitats, tàperes, jalapeños en vinagre i ximpleries així. Durant una època vaig viure literalment al costat d'un Mercadona, i aleshores hi anava més, però li vaig agafar mania perquè el personal que el freqüentava no era la classe de persona que vols que rondi o grapegi els aliments que estàs a punt de comprar (paios sense samarreta o descalços, borratxos del barri, gitanos portuguesos que obrien les caixes i es menjaven el que els abellia, i un llarg i desagradable etcètera que m'estalviaré per tal de no ofendre als amants de la correcció política).

Ja veieu que el Mercadona em fa rabieta. Els colors institucionals -verd fosc i taronja butà- són lletjos, fins i tot diria que molt lletjos, i em transmeten una sensació de desassossec. A joc amb els colors hi ha els uniformes dels treballadors i treballadores. És un autèntic misteri que una empresa amb tanta potència no tingui uns uniformes una mica més elegants. De fet, l'única explicació que hi trobo és que siguin així volgudament, amb la intenció de transmetre una imatge determinada, de supermercat senzill, barat, de barri. L'absència de detalls, tant en la decoració com en els seus productes, és espantosa, i tot plegat em fa pensar en aquells supermercats que tant li agraden a Kim Jong Un. Les pobres caixeres, a més de vestir-se amb aquesta roba horrorosa, han de tapar-se els pírcings amb trossos d'esparadrap, com si la visió de les dilatacions o les arracadas al nas hagués d'espantar a la clientela.



Els productes del Mercadona en general tampoc em fan el pes. El pernil salat és massa salat, el pa és flexible com una gimnasta russa. La secció de la carn em genera especial malfiança, i quan hi vaig sento un calfred en passar-hi. Dir pollastres a bèsties amb aquelles ales gegantines i aquelles cuixes enormes és, com a mínim, irònic. Les platades de carn rosa -carn que quan poses a la planxa roent es redueix a l'absurd- em fan venir ganes d'abraçar amb fúria el veganisme. Alguns amics meus molt estimats hi fan la compra setmanal i sempre els ho retrec. Tan de bo aquest post els ajudi finalment a veure la llum.

L'acohol mereix un apartat a part. Si algun dia tinc convidats imprevistos i he de baixar a fer una d'aquestes compres d'emergència ja sé que no hi trobaré mam bo. Entenc que els adolescents o els quillos facin festa major amb els preus i els productes que ofereix el Mercadona, però si vols estalviar-te, en el millor dels casos, una ressaca de campionat, oblida't del whisky escocès Always o de la Sheriton strawberry gin, que fent un esforç de promoció  presenten com si fos un gin glamurós i atrevit. Un esforç que estranyament no han fet a l'hora de buscar noms per les seves marques blanques: Hacendado en la majoria de les seves accepcions -sempre segons la RAE- ens projecta la imatge d'un señorito molt ric. A mi, què voleu que us digui, cada vegada que veig aquells iogurs i formatges m'imagino un cortijo i el latifundista de torn perseguint la minyona. Més que profund, ho trobo abismal.

I parlant d'hacendados, tampoc m'agrada el seu propietari i els seus -suposats- vincles amb el nacionalisme espanyol més cavernari. El que em costa d'entendre és perquè, les poques vegades que hi vaig, m'hi trobo paios amb bambes independentistes o amb l'estelada als tirants o al cinturó. Si jo sé el que sé, ells també ho saben. Colló, nois i noies de la ceba, per supermercats que no quedi. El Caprabo, per exemple, té una oferta fantàstica de productes de quilòmetre zero i procuren etiquetar sempre en català. Per no parlar del petit comerç, que hauria de ser la nostra primera opció sempre que fos possible. I passa exactament el mateix amb les hiperfeministes, tan atentes a la separació de gèneres en l'escriptura, però que a l'hora d'anar-hi a comprar no s'adonen de l'esgarrifós "dona" que conté el nom del súper. En conec com a mínim dues -una d'elles és una bona amiga meva- que hi  fan la compra setmanal. "És que és més barat i bo que la resta dels súpers" diiuen. Segur que sí, noies. Tan barat com ho som els catalans i catalanes a l'hora de vendre'ns al millor postor.