No cal dir que estic totalment d'acord amb el meu amic: conec metges, biòlegs i enginyers que són magnífics escriptors, però no he vist mai cap filòleg capaç de, posem per cas, guarir unes angines, teoritzar sobre els diferents tipus de cèl·lules o muntar un circuit elèctric. Fa ràbia però és així. Hi ha una vella discussió sobre de qui és el món, dels de ciències o dels de lletres. El dilema té una solució tan òbvia que no val la pena ni escriure-la.
Però anem al que ens interessa: el company blocaire -de ciències- Sergi Monteagudo treu òpera prima, Quant valen els teus somnis, i ens fa reviure una vegada més aquesta injustícia còsmica. No faré una ressenya del llibre perquè no sé fer ressenyes, ni n'he fet mai cap, i encara menys crítiques, i d'altra banda no tinc autoritat per fer ni una cosa ni l'altra, però com a lector bregat que sóc puc afirmar que el paio ho fet bé, és més, ho fot molt bé. Escriu contes i parla, alhora, de literatura, o per ser més exactes -i postmoderns-, de metaliteratura. En llegir-lo veureu que té un estil net, gens artificiós i eficaç, tal i com m'imagino que és la llibreta de fòrmules i apunts d'un matemàtic aplicat.
I malgrat que té traça i bones idees, en Sergi ho té difícil. Ho té difícil perquè ell i jo fem blocs quan ningú ja no fa blocs, i perquè tots dos publiquem en una llengua que ara mateix té més creadors que no pas lectors. Distanciar-te del gruix d'escriptors ara mateix és una tasca complicada, però un recull de contes és el primer pas per fer-ho, a banda d'una temàtica que no busqui la, diguem-ne, generacionalitat -és a dir, el fet de pertànyer volgudament a una generació, un dels errors més comuns i absurds de la literatura actual. En Sergi compleix amb tots els requisits. I si a això hi sumem l'original campanya de sortida -aconseguint, con dos cojones, que un grapat de blocaires en facin una ressenya- té tots els números per fer una bona entrada al complicadíssim món de les lletres catalanes.
En Sergi difícilment serà el nou Víctor Amela perquè ell no busca l'entreteniment per l'entreteniment, sinó que vol tatuar una part d'ell en cada paraula. Els contes són contes, sí, però també són un mapa de les fílies i les fòbies de l'autor, dels seus referents i de la seva voluntat estilística. I si aquesta voluntat no és literatura, no sé pas què ho és.
Sort, company. And welcome to the jungle.
