dijous, 26 de maig de 2016

LES FEMINISTES QUE ENS AGRADEN

Algú que hi entengui de cinema d'acció us explicarà amb tot luxe de detalls com el paper de la dona ha anat evolucionat al llarg de la història del setè art. A la primera versió d'aquest post havia fet un petit esbós d'aquesta evolució, però fins i tot jo l'he trobat decebedor -i això que els pares tendim a veure amb bons ulls els nostres fills- de manera que em limitaré a parlar del que volia parlar d'entrada. De femenisme.

Cadascú s'imagina una cosa diferent quan sent parlar de feminisme. Uns pensaran en les noies de Femen fent un escratxe. D'altres, en la feminista clàssica (cabell vermell, ducados, gintònic de quan ningú bevia gintònics perquè no eren gaire bons, cosa que tenia el seu mèrit). També hi haurà els qui pensaran en dones polítiques, o en intel·lectuals que llegeixen tractats sobre sexualitat, antropologia i cultura, transgènere, homo, bi i no sé quantes coses més. Finalment, i permeteu-me el reduccionisme, hi ha un grup -en el qual el vostre blocaire preferit s'hi inclou- que quan pensa en feminisme no s'imagina una senyora gesticulant i llegint poesies sobre conys, o dones assegudes en sofà o a casals okupes que asseguren que tot home és un violador potencial pel sol fet de tenir cigala. A alguns ens agraden les feministes de debò. Les que no estan de gaires hòsties, i que no necessiten els homes per res.

Per exemple, ens agrada la Michonne i la seva katana, capaç de tallar per la meitat a tot quant zombi o humà se li posi al davant. I ens agrada perquè va ser capaç de sobreviure sola allà fora, i és sense cap mena de dubte un dels personatges més forts i carismàtics del panorama televisiu actual. Fins i tot ha inspirat un llibre sobre feminisme: La mirada de Michonne.



Ens agrada la Carol, també de The Walking Dead, perquè va saber passar de dona submissa que vivia sota el puny de ferro del seu marit garrul·lo a supervivent implacable que ha salvat el grup sencer en moltes ocasions. L'autosuperació en comptes del lament, la força en comptes de la queixa estèril. Aquesta és la lliçó que la Carol ens ha ensenyat.




Ens agrada la Furiosa, coprotagonista de Mad Max, perquè és millor conductora que el protagonista, i fins i tot millor tiradora. Impagable l'escena en que l'expolicia falla dos trets (només té tres bales) i al final la seva companya ha d'abatre el cotxe enemic. La Furiosa no es pinta les tetes, sinó la cara, i no assalta esglésies plenes de feligresos ancians, sinó que ataca convois dels desert plens de salvatges i assassins. Ella no pensa en transfeminisme, ni en teories queer o capitalisme rosa, però és una feminista avant la lettre. Amb dos ovaris.




Ens agrada l'Arya Stark, perquè en comptes de fer pintades de color lila contra el patriarcat, aprèn a lluitar i així, si se li acosta algun fill de puta, pot atravessar-lo de mig a mig com si fos una oliva. Hi ha més d'un i més de dos patriarques que farien bé de tremolar només de pensar què els hi farà aquesta noia un cop hagi enllestit el seu entrenament.

arya stark

Acabem amb la Wonder Woman, perquè la llista és exhaustiva. Superheroina par excellence i un dels personatges més poderosos de l'univers DC, i del món del còmic en general. La Diana és una princesa de les amazones, les famoses guerreres de la mitologia clàssica, i sembla creada per demostrar que els feminisme no ha d'anar renyit amb la feminitat.