dimarts, 21 de juny de 2016

EN PEPE

Fa uns dies dinava en un restaurant de Monells amb la meva família. A l'hora de pagar vam començar una conversa amb la propietària, una senyora molt castissa que tenia un lloro que es deia Pepe. En Pepe era un puto crack, i repetia coses amb més claredat i nitidesa que no pas jo. Només hi havia una paraula que no vaig ser capaç de copsar, i vaig pensar que potser no era cap paraula, sinó un soroll inintel·ligible de lloro.

Vaig pensar que seria molt guapo tenir un lloro i dur-lo a l'espatlla, com els pirates de l'antigor -dubto que els moderns pirates sumalís tinguin lloros, segurament se'ls menjarien, però tot pot ser. Després me'n van fer desdir: es veu que els lloros embruten molt, i que són aus llunàtiques i proclius als transtorns neuròtics, una mica com jo.

Per la nostra manera de parlar la senyora castissa de seguida ens va identificar com a locals. Segons ella, bona part del poble és temporalment habitat per estiuejants i diumengers, sobretot barcelonins. Els cotxes d'alta gamma que hi havia per tot arreu -semblava el pàrquing d'un casino de Montecarlo freqüentat per la comunitat russa- en donaven fe.

- Us passa el mateix que a la Costa Brava -li vaig dir amb aires de mestretites, sense ser conscient que havia dit la cosa més imbècil i òbvia que aquella bona senyora segurament havia sentit en tot el dia.
- Sí -va respondre ella-... i que a la Cerdanya, i a Ses Illes,  i a la Costa Blava, i a tot l'Empordà, i fins i tot als pobles de la franja d'Aragó.

La mestressa d'en Pepe tenia raó, i mentre ens feia la factura jo meditava sobre tot allò. Cada vegada que vaig a algun lloc algú em diu que la meitat de la població són pixapins -o gironins, però sobretot pixapins, suposo que per una qüestió purament estadística- que hi passen els caps de setmana i quinze dies a l'estiu. Segons aquesta lògica, una part important dels catalans tenen una segona residència en una banda o altra. No parlo dels fastigosament rics,  sinó del que abans en dèiem, amb certa pompa i autocomplaença, la classe mitjana. He viscut quaranta anys convençut que en formava part, però cada dia que passa tristament m'adono que de middle class, nanai de la pum. Prou feia tinc a pagar la hipoteca d'un simple pis -que, per acabar-ho d'adobar, ni tan sols és al centre d'una ciutat mitjanament important- com per plantejar-me comprar una segona residència, o bé fer un viatge gaire llarg. El perquè ens ho han fet creure mereix un anàlisi polític fet per algú millor i més ben informat que no pas jo, que mirant-ho fredament només sé parlar de lloros i de cerveses.

No som membres de la classe mitjana, si és que aquesta realment ha existit mai. Potser no som pobres de solemnitat, i els nostres sous ens permeten algun caprici ocasional -sopars, gintònics, algun llibre, canviar la nevera si s'espatlla i una entrada de cinema, no gaire res més, de fet és el famós panem et circenses. Però el que en l'imaginari col·lectiu s'anomena classe mitjana és molt menys nombrosa del  que ens han venut. Els creuers barats, les vacances a ressorts cutres i massificats de l'Amèrica del Sud, les macrotelevisions d'extraaltadefinició finançades a cinc anys, els Iphones finançat a dos i els Ryanairs a La Toscana han enfortit la il·lusió de creure'ns una cosa que no som.  Hi ha qui encara va més enllà i diu que aquests perdonavides odiosos que es passegen per Platja d'Aro amb mocasins, pantalons curts i camisa blava de màniga llarga després compren un pollastre a l'ast a la rostisseria El Gallo Claudio i se'l foten a casa perquè, malgrat els aires d'Upper Diagonal, no es poden permetre menjar a fora. És una teoria atrevida i massa categòrica, però no la podem descartar del tot, i mereix un post motu proprio.

Quan sortíem del restaurant la meva dona em va dir: "Quina gràcia, aquest lloro. Has sentit què ens deia?". Jo li vaig respondre que no. "Ho dius en sèrio?" va fer ella. "Sí". "Pringats. El lloro ens deia pringats". Vaig quedar acollonit. Puto Pepe, quanta raó que tenia.