dimarts, 28 de març de 2017

DOPAR-SE AMB IBUPROFÈ

Hi ha coses que fan molta ràbia. La llista és llarga i depriment, i si l'escrivís aquí no acabaríem mai, però n'hi ha una en concret que hauria de generar consens: la gent que va pel món dient que va xutada perquè té un constipat i s'ha pres un Frenadol o un Bisolgrip. A veure, anem a pams. Si et fots un Vàlium segurament aniràs un pèl col·locat. Si abans d'anar a dormir t'empasses un relaxant muscular tindràs un somnis dolços, o desconcertants, depèn, i si és Orfidal l'endemà potser tindràs ressaca. A mi me'n deixava fins i tot la Dormidina, que representa que és molt fluixa.

El Frenadol i el Bisolgrip no fan res. Res, dolç Jesuset.  Potser et treuen la caparrassa i et fan baixar les dècimes de febre, però no són dòping, i si te'n prens un no cal que facis cara d'anar col·locat, ni que vagis pel món dient que vas dopat, que només t'has pres una mica d'ibuprofè o de paracetamol. Passa el mateix amb la gent que afirma que una única clara li puja al cap, i després de beure-se-la comença a fer ximpleries, o amb els que juren que noten l'efecte de les vitamines l'endemà mateix de prendre-se'n per primera vegada.

Els catalans patim com ningú aquest titafluixisme que fa que ens col·loquem amb ibuprofens i paracetamols.  Algú -potser en Josep Pla- va dir que som un poble tan indecís i tan cagadubtes que hem de sucar el croissant amb el cafè amb llet per poder-nos-el menjar. En efecte, no tenim plats picants (tret, potser, de l'allioli, que tampoc pica tant si el comparem amb menges d'altres cultures), ni d'un tamany considerable, i si de cas pequem per menjar massa dolç i per beure massa dolç, també. Un dolç embafador, de postres de diumenge, de rotet discret i migdiada mesurada a la vora del foc. Ben mirat, tampoc tenim rius de debò, ni muntanyes gaire altes, ni addiccions remarcables. El català és home de na fent na fent,  i tal dia farà un any. Gotet de ratafia al casino i cap a casa que és tard i vol ploure. La radicalitat no és lo nostre, i en general estimem poc els excessos.

Faig tota aquesta volta per explicar-vos el sopar de divendres passat. Els meus amics i jo vam anar a menjar al Casal Independentista el Forn, que abans de ser a la seva ubicació actual -en una de les zones més boniques i amb més projecció de Girona- era just sota el meu antic pis del Carrer del Carme. Fa temps vaig escriure aquest article, que no va agradar gaire als xicots i xicotes del Forn, que d'altra banda van tenir-me despert  un grapat de nits de dijous per culpa dels seus càntics i udols festius. En fi, que vam sopar allà, deia, perquè un dels meus amics va tenir l'esma de telefonar-hi i de pactar un menú. Ja m'havien avisat que el nou Forn no té absolutament res a veure amb l'antic, i he dir que aquesta afirmació inclús es queda curta, perquè són dos conceptes oposats. El Forn actual explica Girona a la perfecció, les contradiccions d'una ciutat tan catalana -en el sentit de sucar el croissant abans de queixalar-lo- que a vegades mig m'espero que els seus habitants es posin a ballar sardanes pel carrer, sense més ni més.  El que havia estat un casal de botifarrada, calçot i kalimotxo, s'ha convertit en un restaurant que ofereix un plats deliciosos -magrets, bistecs russos, entrecots gegantins, selecció de formatges, pop...- a preus no precisament populars, tot i que per fer justícia cal dir que tampoc no són elevats, sinó assumibles si realment tens ganes de fer un bon àpat. Si no fos per algunes estrelles llibertàries que veies aquí i allà, i pels pírcings de les cambreres -unes professionals tremendes- tindries la sensació d'estar sopant en un d'aquells restaurants tan cuquis que hi ha pertot el Barri Vell, sobretot ara que el cuiner madrileny aquell ha posat de moda els tatuatges i les perforacions en el món de la restauració.

Resultat d'imatges de el forn girona local
El Forn quan era jove.

I és que els catalans en general, i els gironins en particular, no perdonen. En comptes de pintxos de tortilla, un remenat de bolets que els àngels del cel hi cantaven. En comptes de vi de garrafot, un Empordà collonut. Si mai tinc visites -de les de molt compromís- els hi duré, i els hi explicaré que els artífexs d'aquests plats tan fabulosos fa vuit o nou anys no em deixaven dormir de nits. I mentre escuri una escopinya, diré: ja ho veieu, estimats amics: comences dopant-te amb ibuprofè i acabes menjant un  bistec rus insuperable amb melmelada en un casal independentista. Qui m'havia de dir que, vuit o nou anys després d'aquelles nits infernals, acabaria dedicant-los un post tan amorós com aquest?