dimarts, 21 de març de 2017

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:



L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?