Un dels més emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.
Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.
Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.
P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.
