dissabte, 6 de maig de 2017

SUSHI, EN GASTON, EL VOTANT DE CIUDADANOS I LA VERSIÓ D'UMPAH-PAH.

Divendres anava amb cotxe cap a Salt, a comprar sushi al Caprabo de l'Espai Gironès. No fa caure de cul però és prou correcte, perfecte per treure't el mono. A l'altra banda de la carretera hi havia dues noies que feien dit. Duien un cartell on hi posava "Perpignan". Vaig pensar que quan dues noies boniques -perquè eren boniques- fan autoestop, aviat les recullen. De fet, vaig desaccelerar per veure si descobria on s'amagaven els seus companys. Les normes d'abans, de quan la gent encara feia aquestes coses, deien que si dues noies feien autoestop, molt a la vora hi havia dos nois emboscats, preparats per abordar al cotxe. Però els nanos no hi eren, o bé estaven molt ben amagats. Vaig arribar al centre comercial, vaig comprar el sushi i vaig tornar. Em va sorprendre que les noies encara hi fossin. Anys enrere les haurien recollit al cap de pocs segons de parar el dit però divendres, al cap de mitja hora, encara esperaven sort. Potser sí que alguna cosa està canviant. O potser la malfiança s'ha fet tan universal i absoluta que ja no pugem ningú al cotxe.

L'endemà al matí vaig anar a Girona a comprar un parell de còmics que tenia pendents. Quan entrava a la ciutat vaig trobar una retenció: un paio patinava pel bell mig de la carretera, en direcció contrària. Era un vell conegut meu. Les onze del matí i el tio ja anava com una cuba. Duia un barret amb orelles de burro, i el meu fill petit, en veure'l, va dir:

- Mira, papa, sembla en Gaston!

Pels qui no ho sapigueu, en Gaston és el dolent de la Bella i la Bèstia, un fill de puta de la pitjor calanya. És un misteri com és que el meu fill va relacionar un simple borratxo de barri amb el malvat caçador, sobretot perquè aquest darrer mai no duu barret, però la ment dels infants és meravellosa i insondable.


Resultat d'imatges de gaston

El carrer Hortes era ple de Mossos d'Esquadra sorruts i blindats amb kevlar que obrien les tapes de clavegueres i escodrinyaven els vianants. L'encarregat de la botiga de còmics i jo vam estar una estona pregunant-nos què passava. Aprofitant l'avinentesa em va explicar que en Frank Miller havia escrit un còmic on Batman lluitava contra Al-Qaeda. Totes les editorials importants havien rebutjat el projecte. Vaig pensar que finalment tenim una cosa en comú, el senyor Miller i jo. A mi m'hagués encantat veure el guardià de Gotham City destrossar els terroristes, però resulta que això, en el millor dels casos, és políticament incorrecte.

El cert és que tot aquell desplegament era perquè a la 22 s'hi presentava un llibre d'en Jordi Basté, i el padrí era ni més ni menys que en Carles Puigdemont. Quan era al carrer em va abordar un imbècil enclenxinat (en el sentit literal del terme: duia una clenxa al cabell, com un nen antic) i em va preguntar per què hi havia tants policies.

- Es veu que hi ha el President.
- Ahá. Lo que tienen que hacer es dejarse de tantas ostias y dedicarse a los problemas de verdad.

Fins i tot el meu fill de tres anys el va mirar com si fos retardat. Dissortadament, avui el cunyadisme s'erigeix com un dels puntals de la nova política -el paio inclús portava un jersei taronja, no és broma. Em va semblar una imbecil.litat, i vaig donar l'esquena al pobre infeliç sense ni respondre'l. Vaig veure que anava a molestar a algú altre, delerós que l'escoltessin.

A la tarda vaig anar al supermercat. Al Caprabo, és clar. M'agrada perquè la gent no hi va amb samarreta de tires i perquè, per algun motiu que se m'escapa, sempre posen cançons del Tribut a Umpah-pah. El Caprabo és un lloc agradable, no tant sorollós i il·luminat com el Mercadona. No entenc aquest delit de la gent per comprar productes Hacendado, i encara menys que alguns prohoms locals tinguin la santa paciència de compartir cua amb la Soraya, en Yosua i el petit Kenay. En aquest aspecte el Mercadona ha fet més per l'igualtat de classes que qualsevol iniciativa de l'esquerra.

En fi. Durant aquests dos dies se'm van ocórrer un munt d'idees per escriure un bon post, la majoria en moments que m'era impossible anotar-les. El material sempre arriba quan no estem llestos. Totes aquelles frases genials, esmolades i ben trabades. Dins del cap tot sembla fantàstic, com les idees que tens just abans d'adormir-te i que l'endemà no recordes. I al final, aquell post ple de giragonses i enginys acaba convertint-se en un estrany poti-poti com el que has tingut la paciència de llegir.