EL PREU D'EN SOSTRES

En Sostres se’ns en va al Factual, el diari digital de l’Arcadio Espada. Ens ha volgut convèncer que la gent de l’Avui són una colla de venuts i potser ens l’hem cregut massa a cegues: el que està clar és que canviar-se de camisa amb la facilitat que ell ho fa no és precisament una cosa honorable. Pot justificar-se de moltes maneres ( i ell ho fa de forma magistral a la seva pàgina, però es veu més fals que un bitllet de vuitanta-cinc euros): que si rigor intel•lectual, que si nou periodisme, que si naps i que si cols. El cap del camí, però, és que l’Aracadio Espada i la seva troupe representen el català ressentit amb Catalunya. No hi ha volta de full.

Sostres s’aferra a aquest tauló amb la desesperació d’un nàufrag. No fa ni una setmana demanava diners als lectors de la seva pàgina (ell, que presumia de milionari) i ara se’n va a un diari propietat d’un dels anticatalanistes més viscerals que he vist mai (a en Sostres , ho recordo bé, li agradava comparar aquesta gent amb els jueus que feien de guàrdies al Gueto de Varsòvia). No sé si és que tothom té un preu i en Sostres el té més baix del que ens havia fet creure, o tal vegada a ell només li interessa publicar i ser llegit. Més que publicar, provocar.

Mentiria si digués que m’ho esperava: en realitat esperava molt més d’ell. És cert que la classe alta catalana no s’ha caracteritzat mai per la seva fermesa ni per la lleialtat al país. També em sobta el grup d’incondicionals que té en Sostres: fanàtics que el seguirien fins a l’infern si els ho demanés. Gent tan encegada que és capaç de justificar tots els seus excessos, essent aquest, segons el meu punt de vista, el pitjor de tots. És un creador d’opinió i un ideòleg nat. Se’ls pixa a sobre i després els diu que plou. Una cosa és dir que parlar castellà és de pobres en un article clarament irònic i sarcàstic i l’altre treballar per un grup de gent que abomina Catalunya. Fa pocs dies vaig defensar-lo aquí al blog, i infinitat de vegades l’he defensat en dinars, sopars i tardes de birres. Ara, per desgràcia, no puc dir gaire res a favor seu. No només els polítics creen desafecció: en realitat ningú es creu res. Tothom es ven per un plat de llenties. I en Sostres, irònicament, no ho ha fet per llenties del Bulli, si és que al Bulli fan llenties, sinó per aquelles de pot i de marca Lidl, les que tenen l’etiqueta mig arrencada i pols sobre el tap.
I per això als catalans ens va com ens va. Em temo que no ens mereixem gaire res més.

JAPÓ

El meu amic Miles passa uns mesos al Japó fent-nos molta enveja a tots, especialment als freaks i als qui hem dedicat llargs mesos de la nostra vida a fer una rigurosa recerca sobre l'evolució de l'ètica i la moral del guerrer Samurai, fent especial incidència en les influències rebudes del Shintoisme, Confucianisme i Budisme. He agregat el seu blog a una llista que hauria de sortir a la banda dreta.

Ell no parlarà del sogunat Tokugawa ni de la restauració Meiji, ni tan sols de com els 47 samurais van matar Kira, el qui va fer caure en deshonra al seu senyor, suicidant-se posteriorment. No, no espereu això d'en Miles. Ell us parlarà del Japó real, del sushi, de les sales de joc, del sake, del manga i dels videojocs. Tot plegat molt més interessant que no pas l'origen de l'estratificació social japonesa.

Apa, disfruteu la lectura.

BONS TEMPS PER LA LÍRICA

A vegades passes èpoques sense trobar-ne cap. Llegeixes un llibre darrera l'altre però no hi ha manera. Les paraules són com les combinacions de roba que duen les senyores angleses de classe obrera: irreconciliables. Les descripcions es fan eternes, els personatges no tenen cap gràcia. No passa res, i fins i tot girar les pàgines és agònic, esperant a veure quin desastre narratiu et trobaràs a la següent. Palles mentals, exercicis d'autocomplaença literaria, tot plegat és terrible.

I un dia tens sort. Per atzar et ve a parar a les mans el llibre "La oreja de Murdock", de Castle Freeman, o el darrer llibre pòstum de Bukowsky (és fantàstic això que un dels teus autors preferits tregui llibres després de mort), "Fragmentos de un cuaderno manchado de vino". Torna la velocitat, torna l'acció. Passen coses tota l'estona, entens cada línia, cada paràgraf (bé!), i ja no t'avorreixes llegint monòlegs inacables i insípids (parlant de monòlegs, només espero que el meu ídol David Sedaris tregui un nou recull. Els qui es pensen que Buenafuente i els seus clons són divertits i intel·ligents hauran de reconfigurar del tot la seva manera d'entendre l'humor després de llegir un llibre seu).

Afegim-hi la novel·la "El Fin", que m'espera al sofà, encara sense obrir, i que diuen els que hi entenen que és tota una descoberta. Els que hi entenen també diuen que "Burlando a la parca" és un dels millors llibres d'humor que s'ha escrit mai. Ja el tinc encarregat a la Llibreteria, a Girona (per cert, si algú encara no hi ha estat ja triga: quedarà impressionat de la manera que tenen d'entendre els llibres. Creieu-me: he estat quasi en tantes llibreries com bars).

Davant tantes lectures em sento com un infant el dia de Reis, que té mil regals i no sap per quin començar. Com quan em comprava una bossa de xuxeries i m'agradaven tant totes que les reservava per més tard...

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( i II )

En aquell lloc desolador, assegut en una cadira de càmping i fumant un porro, hi trobo un antic alumne, de la primera promoció que vaig tenir. Ara duu rastes, com tots els nanos que corren per allí. També vesteix de la mateixa forma, amb jerseis de llana, palestins i pantalons amples d’aquells que sembla que t’hi hagis cagat dins. Té un punt de commovedor veure’ls a tots tant uniformadets, com si fossin fotocòpies els uns dels altres. Precisament ells, que defensen la llibertat individual i que pretenen protestar contra les modes imposades pel capitalisme patriarcal i ferotge.
M’acosto i li dic hola, què tal, i ell s’amaga el porro com si encara fos el seu mestre. Li clavo una plantofada a l’espatlla i li pregunto, rient:
- No m’enganyis: tot això ho feu per follar.
- No, home, no! – respon ell, vermell com un pigot.
Aleshores m’adono que jo ja no sóc tan jove, però que ell fa quatre dies es queixava perquè els alumnes de quart d’ESO li xutaven la pilota a l’hora del menjador. I que en el fons només són criatures borratxes de llibertat, eufòriques per ser el centre d’atenció d’un país sencer, però criatures al cap i a la fi. Nens i nenes que fumen porros i beuen Xibeques, i que en un mateix sac hi posen el veganisme, el matriarcat, les protestes contra el kubotan i el Ioga Kundalini.
Anem a fer un cafè al bar de la Facultat i el trobem buit: deuen haver anul•lat les classes. A la taula del costat hi ha una noia d’uns vint anys, bonica i ben vestida. No aparta els ulls de la muntanya de papers que cobreixen la taula. No fa cas a ningú, només dels seus fulls, i penso que una vegada més la comèdia que és aquesta existència ens ofereix un últim acte terriblement lúcid i didàctic: enmig de haxix, alcohol i matalassos, una noia estudiant. Es fa rar, veure-la allí. I aleshores m'assalta un pensament estrany: com és que la única persona que fa el que se suposa que s'ha de fer, sembla un bitxo raro?

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( I )

Aquest és un post antic que vaig penjar al Facebook fa prop d'un any. Avui l'he trobat mig per casualitat i he pensat que el podria penjar aquí. Pels qui no se'n recordin, el motiu de l'okupació de la Facultat d'Educació va ser una protesta pel Pla de Bolonya.

Dimecres a la tarda els vam anar a veure. El primer que et crida l’atenció són la mitja dotzena de pancartes rebregades que pengen de la façana, solidaritzant-se amb els okupes barcelonins i reivindicant llibertat de pensament. Algunes són il•legibles, de tant fetes malbé com estan per la pluja i el vent. Un cop a dins la Facultat els colors purs desapareixen, i tot adquireix una tonalitat de gos com fuig. Unes coses es confonen amb les altres, imprecises, com si no tinguessin contorn o anessis tota l’estona sense ulleres. Les tendes d’acampada, les mantes escampades arreu, les banderes i els mocadors que fan de toldos improvisats contribueixen a augmentar aquesta sensació d’irrealitat. No hi fa exactament pudor, però l’aire és dens, viciat, i hi ha moments que et sents com nedant en una piscina. Tenen una zona habilitada com a dormitori, i alguns fins i tot han col•locat cartells de paper damunt del lloc on dormen, indicant de qui és propietat. Damunt d’una tenda, per exemple, pots trobar-hi escrit “Cal Peruano”, o “Lloc de la Thaïs”. Amb un hula hop de fusta d’un metre de diàmetre han fabricat l’atrapasomnis més gran que mai he vist, a base de teixir una teranyina de cordills esfilagarsats i plomes enormes, segurament de les gavines que ronden per allí. Hi ha tendes del tipus iglú, de les que no s’enganxen al terra, però molts d’ells han optat pels matalassos de gomaespuma que no s’han dignat ni a cobrir amb un llençol. Sorprenentment no hi veus gaire sacs de dormir: la majoria fan servir mantes blaves o marrons, com les que teníem a ca l’àvia quan érem petits. Com ja he dit, alguns fins i tot han improvisat toldos, una tècnica que havia vist fer als rodamóns, amb la diferència que els tendals dels okupes estan decorats amb propaganda anarcofeminista (?) i, com no, retrats del Ché.

Els nanos s’han esforçat per sentir-se com a casa, i a tot arreu hi ha xarops per la tos, revistes, cartells contra les curses de braus i, reblant la sensació surreal i onírica que et dóna estar allà, unes pantumfles d’anar a dormir.

Sota el porxo de la Facultat hi ha la Botiga Solidària, una parada d’intercanvi amb roba vella (tot em picava només de veure-la) i llibres. Vaig acostar-me a mirar-los, només per adonar-me que tot són lectures d’alt nivell: contes infantils amb moltes il•lustracions i llibres com els que tenen els Instituts com a lectures obligatòries. Infeliç de mi, pensava que els universitaris revolucionaris llegien a Marx, Sartre i Foucault, però es veu que prefereixen les aventures de Candy Candy i dels Set Secrets.

Una mica més enllà de la Botiga Solidària hi ha la cuina menjador, un munt de taules de diferents mides i formes col•locades com si d’una cantina escolar es tractés (i arribats a aquest punt no puc evitar pensar com en són, de criatures). Aquí i allà, caixes amb verdures en diferents estats de putrefacció, i algunes ampolles buides de Xibeca i de vermut blanc, d’una marca tan misteriosa com la del tabac que fan servir per liar.

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES ( i II )

Ahir vaig fer una volta per Internet per veure com es respirava al voltant de l'afer Sostres. Evidentment hi ha defensors i detractors. Els defensors fan servir arguments semblants als que vaig utilitzar jo mateix. En realitat en democràcia hi ha un únic argument possible: cal garantir la llibertat d'expressió. I si hi ha faltes o calumnies per això tenim els tribunals.

Els detractors eren prou ingenus. Una breu mostra:

- En Sostres dóna munició als espanyolistes (no us enganyeu, detractors, els espanyolistes radicals no necessiten en Sostres. Ben aviat en trobaran un altre. Qui vol baralles no necessita excuses).

- En Sostres és de dretes (sí, teniu raó. I molt de dretes, afegeixo jo, potser massa. Però és que no té dret a ser-ne? Tothom ha de ser d'esquerres? Catalunya independent serà d'esquerres o no serà? Per què?)

- En Sostres embruta el bon nom del catalanisme (aquest argument em fa molta gràcia: quin bon nom? És l'únic que ho fa? Essent classista i racista -que ho és- embruta el catalanisme? Perdoneu-me però no hi veig relació).

- En Sostres és un provocador (en efecte, és un provocador. Sempre ho ha estat. D'això es tracta, oi? Que no ho són en Zaragoza, el Tardà o en David Madí?)

- Feia malament la seva feina (ah, mira quants especialistes en periodisme que hi ha per Internet. Quina és la feina d'un periodista exactament? Informar de forma objectiva? No fotem: a ningú li agrada la objectivitat. És com un plat de verdures sense sal).

Per acabar, la meva frase preferida en defensa d'en Sostres: "A l'Avui cada vegada hi ha menys lliurepensadors i més periodistes hipermegaxupiguais i sostenibles com la Mar Jiménez".

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES

Ahir ho anunciava a la seva web i avui ja s'ha fet públic: han fet fora en Salvador Sostres del diari Avui, potser el darrer mitjà on encara no l'havien acomiadat.

Pels qui no el conegueu en Sostres és l'enfant terrible del periodisme català. Un tipus amb talent, però massa agressiu pels gustos descafeïnats dels catalans, una nació de bevedors de tallats que encara suca els croissants i les torrades. Un home que té les seves idees molt clares, però que són unes idees massa provocadores, massa càustiques. Un escriptor reaccionari en ocasions i tendre en d'altres, àcid i compassiu, emfalagós fins a la nàusea quan es posa poètic. A vegades te l'imagines com un retrògrad i, d'altres, com un tipus avançat al seu temps, i no t'equivoques ni en una cosa ni en l'altra.

En Sostres té legions d'admiradors i imitadors (entrenyables aquests darrers), i també legions d'odiadors que l'abominen: impossible quedar-se indiferent davant d'algunes de les seves perles: històries de sexe, de minyones, de gin tònics, de putes i d'àpats refinats i caríssims.

Ha viatjat per tot el món i només n'ha comprès una part. Ha dit el que ningú s'atrevia dir i ha colpejat a qui ningú s'atrevia a tocar, fent pel camí enemics terribles. Sovint es diu d'ell que és el Losantos català, però en Sostres només és la meitat de demagog i en canvi té el doble de classe que l'aragonès del cabell greixós.
Atrinxerat a la seva pàgina web (www.salvadorsostres.com) ara demana diners als lectors, un acte estrany venint d'un tipus que sempre ha presumit que els milions li surten per les orelles. Però estic segur que rebrà contribucions, i moltes, i que hi haurà Sostres per estona. I és bo que sigui així, perquè no s'hauria d'atacar a ningú per opinar, encara que les seves opinions piquin.

En moments així els freaks sempre pensem en el còmic de V de Vendetta, escrit pel genial Alan Moore, i en la frase que el resumeix. "Les idees no es poden matar: són a prova de bales". I afegeixo jo: "ens agradin o no aquestes idees".

Sort, Sostres.