dissabte, 28 de novembre de 2009

EL PREU D'EN SOSTRES

En Sostres se’ns en va al Factual, el diari digital de l’Arcadio Espada. Ens ha volgut convèncer que la gent de l’Avui són una colla de venuts i potser ens l’hem cregut massa a cegues: el que està clar és que canviar-se de camisa amb la facilitat que ell ho fa no és precisament una cosa honorable. Pot justificar-se de moltes maneres ( i ell ho fa de forma magistral a la seva pàgina, però es veu més fals que un bitllet de vuitanta-cinc euros): que si rigor intel•lectual, que si nou periodisme, que si naps i que si cols. El cap del camí, però, és que l’Aracadio Espada i la seva troupe representen el català ressentit amb Catalunya. No hi ha volta de full.

Sostres s’aferra a aquest tauló amb la desesperació d’un nàufrag. No fa ni una setmana demanava diners als lectors de la seva pàgina (ell, que presumia de milionari) i ara se’n va a un diari propietat d’un dels anticatalanistes més viscerals que he vist mai (a en Sostres , ho recordo bé, li agradava comparar aquesta gent amb els jueus que feien de guàrdies al Gueto de Varsòvia). No sé si és que tothom té un preu i en Sostres el té més baix del que ens havia fet creure, o tal vegada a ell només li interessa publicar i ser llegit. Més que publicar, provocar.

Mentiria si digués que m’ho esperava: en realitat esperava molt més d’ell. És cert que la classe alta catalana no s’ha caracteritzat mai per la seva fermesa ni per la lleialtat al país. També em sobta el grup d’incondicionals que té en Sostres: fanàtics que el seguirien fins a l’infern si els ho demanés. Gent tan encegada que és capaç de justificar tots els seus excessos, essent aquest, segons el meu punt de vista, el pitjor de tots. És un creador d’opinió i un ideòleg nat. Se’ls pixa a sobre i després els diu que plou. Una cosa és dir que parlar castellà és de pobres en un article clarament irònic i sarcàstic i l’altre treballar per un grup de gent que abomina Catalunya. Fa pocs dies vaig defensar-lo aquí al blog, i infinitat de vegades l’he defensat en dinars, sopars i tardes de birres. Ara, per desgràcia, no puc dir gaire res a favor seu. No només els polítics creen desafecció: en realitat ningú es creu res. Tothom es ven per un plat de llenties. I en Sostres, irònicament, no ho ha fet per llenties del Bulli, si és que al Bulli fan llenties, sinó per aquelles de pot i de marca Lidl, les que tenen l’etiqueta mig arrencada i pols sobre el tap.
I per això als catalans ens va com ens va. Em temo que no ens mereixem gaire res més.