De tots els diumenges depriments n'hi ha un que recordo particularment. Va ser avui fa quatre o cinc anys. El dia abans havíem anat a Barraques de Girona, hi tocava en Loquillo. Per descomptat, ens havíem torrat i l'havíem sentit poc. El diumenge vam quedar per jugar a rol a la tarda. Aquelles partides eren el darrer reducte de diversió abans d'enfrontar-nos a la monotonia absurda de la setmana. Jugar a rol era una cosa que esperaves i que alhora no tenies ganes que arribés perquè era la frontera on començava la rutina. Durant la partida ens explicàvem el que havíem fet el cap de setmana, perquè al llarg de la setmana mai passava res interessant: era un temps de purgatori, erm i anodí, una mena de Quaresma. També ens explicàvem les vides i les neures, si no és que són el mateix, els projectes i els desenganys, les fantasies que un dia serien realitat i les que no ho serien mai. Entretant lluitàvem contra monstres del Caos, dimonis i morts vivents. A vegades quan acabàvem de jugar anàvem a prendre una cervesa, un costum que vam anar perdent. Jo quasi sempre anava a buscar sopar a Can Samfaina, a Cassà (si algú encara no ha provat l'hamburguesa que preparen ja triga) i era un ritual agredolç. Aquell vespre, quan anava cap allà, vaig posar el CD del cotxe i la primer cançó que va sonar va ser la d'en Sabina: "La canción más hermosa del mundo", una cançó trista com poques. Després va venir "Cuando fuimos los mejores", la cançó més melancòlica que mai s'ha escrit. Quina mala tria, hòstia. Les Fires de Girona s'havien acabat i al davant hi teníem un mes llarg, fosc i lànguid. L'Adrià Puntí el retrata molt bé a la cançó "Nits de Novembre". Conduia i pensava que tot plegat era innecessàriament brutal, que les coses haurien de ser més senzilles i bones.
Els anys han passat i els diumenges d'ara no són millors que els d'abans. Potser els dies de la setmana no són un enemic tan ferotge, potser hem après a que no només de cubates i nits de festa viu l'home, però quan arriba el vespre de diumenge encara ens assalta aquella sensació que teníem quan recollíem els daus. Ja no som tan joves ni ens creiem invencibles com aleshores. Cada any des d'aleshores, quan arriba aquesta nit, em poso nostàlgic perdut. En certa forma faig balanç, miro on estava i on estic. I cada any miro de distreure'm de la millor manera possible. Aquest any, amb el blog.
Bona setmana a tothom!
