divendres, 3 de juliol del 2009

EL BAR ONYAR ( I )

Just davant del bar el Símbol, del qual ja hem parlat, hi ha el bar Onyar. Ha passat per diverses mans, la majoria d’elles potineres i maldestres. Primer va haver-hi un matrimoni jove. El bar rutllava, però era del piló: xoriços penjant sobre la barra i fum de Ducados. Res de l’altre món. Quan la parella el va deixar va prendre el relleu un paio molt malcarat amb cara de dir-se Don José. Don José no tenia esperit de cambrer. Era un d’aquells paios que sembla que et facin un favor, fent-te un tallat. Només el vaig veure riure una vegada : jo tenia una ressaca monumental i vaig demanar dos cafès. Per algun motiu allò li va fer gràcia, i fins i tot es va permetre fer un parell de bromes sobre el meu estat. Parlar de política amb Don José era posar-se a la boca del llop : era tan conservador que, per ell, encara caçaríem mamuts i vestiríem pells. Com era d’esperar la broma va durar poc, i al cap de pocs mesos el bar Onyar ja era tancat. Entretant, el bar el Símbol era regentat per un conegut clan gitano de la ciutat. Els ionquis entraven i sortien, i era normal trobar-te’ls a la farmàcia, tu comprant aspirines o antigripals i ells xeringues.

Aviat vaig saber que el bar Onyar tornaria a obrir. Allò em va posar content, perquè és el bar que em queia més a prop, a banda del Símbol, que en aquell moment més valia no trepitjar. Però no estàvem preparats pel que va venir a continuació. El nou propietari va arreglar el bar, el va pintar i va canviar alguns mobles. No tenia gaire bon gust, però semblava que la cosa com a mínim seria més neta que abans. Tan bon punt va obrir hi vaig anar a fer una cervesa. Era un tipus calb i baixet, amb cara tristoia i esquena encorbada. Brutejava d’aquella manera tan poc precisa, de gos com fuig. Aviat el bar es va omplir de la flor i nata de la societat gironina. Eren clients habituals una negra alcohòlica i el seu marit, un nan que feia de DJ. També hi havia un paio a qui li faltaven, més que minuts, hores de forn: orelles enormes, ulls molt junts i balbuceig confús. Sempre explicava a qui volgués escoltar que els seus dos gossos, mascle i femella, no volien aparellar-se. Un iaio esquàlid i borratxo que duia un rellotge a cada canell, tres o quatre individus enganxats a l’escurabutxaques, alguna caixera del Mercadona aficionada als carajillos i dos germans de cabell platejat, un dels quals parlava tan fluix que no se sentia, completaven el quadre. També un home amb bigoti i molt ben vestit, que sempre bevia vi amb copes enormes, i que mai vaig acabar d’entendre què feia allà.