EL CICLISTA I LES BOMBES

Tot va començar amb un pensament absurd: “per aquest camí on ara hi cauen les bombes hi he passat moltes vegades amb bicicleta. Vull passejar-hi per veure com ha quedat”. Aquell desig insòlit aviat es va ensenyorir de la seva ment. Així, l’home va plegar de treballar, turmentat tothora per aquella imatge. Tampoc anava al casino ni a mercat. Dormia malament i mai tenia gana de tant com pensava en el camí. Un diumenge no va poder més i, quan tot el poble era a l’església, va agafar la bicicleta i va fer cap al corriol. No se sentien trets ni canonades, car ambdós bàndols celebraven missa de dotze. El ciclista va anar amunt i avall, observant els sots dels obusos, els arbres socarrimats i el terra i el rierol somorts. Fins i tot el cel era del color de la cendra. Acabada l’eucaristia començaren les detonacions. L’home, espantat, va recular ben de pressa. La mala fortuna va fer que, a mig camí, una bomba espetegués prop seu i li esberlés la cama. Malferit, va arrossegar-se fins al poble, on la dona i alguns veïns, alarmats per la seva absència, ja s’havien reunit a la plaça. En veure’l, la muller el va abraçar, plorant, i el renyà: “ets boig. Saps que hauries pogut morir?”. I el ciclista, com si s’hagués tret un enorme pes de sobre, va contestar: “sí, però ara al menys puc viure”.