dimecres, 22 de juliol del 2009

EL MEU AMIC DE VALLADOLID

Una vegada vaig voler ser funcionari. L’experiment va sortir malament, un dia ja explicaré el perquè. Però vaig aprendre molt, de tot allò. També vaig conèixer gent. A l’acadèmia hi havia un paio de Valladolid, ara no recordó com es deia. Li direm Pepe. Era a Catalunya perquè la seva xicota, jutgessa, estava destinada aquí. Un dia fèiem un carajillo de Maria Bizard abans d’entrar a classe i em va confessar que, si suspenia les oposicions de mestre d’Educació Física, faria dels de policía municipal (??) i, si suspenia aquestes, faria les de carter (!!). La qüestió, segons ell, era ser funcionari. Mestre, policia o carter, però funcionari al cap i a la fi. El mes de juny va fotre el camp i mai més vaig saber d’ell: no sé a què es dedica, ara mateix. Potser és auxiliar administratiu o guarda forestal. Qui sap. Espero sincerament que els seus somnis s’hagin complert i que sigui feliç treballant per l’administració pública.

La qüestió és que en aquella época vaig prendre consciencia d’un grup que desconeixia del tot: el funcionariat vocacional. Poc després de conèixer a en Pepe, al supermercat vaig trobar un antic company de Primària, un dels paios menys brillants de la classe. Quan li vaig preguntar a què es dedicava ell em va respondre, amb tota naturalitat, que era funcionari. “Què vols dir?” vaig preguntar. “Funcionari” va respondre ell. A seques. Vaig deixar-ho estar, pensant que seguia tan totxo com sempre. Explicant el cas a un amic, em va dir que el nostre condeixeble s’havia fet Mosso d’Esquadra. Aleshores vaig entendre-ho tot: no era tan important ser Mosso o educador social, el que tenia valor era ser funcionari. Igual que en Pepe de Valladolid. De seguida vaig trobar molts més casos. Gent que només volia una feina blindada i un sou segur. Si em donessin un euro cada vegada que un company que treballava al sector privat s’ha passat al públic argumentant que així “no l’agobiaran tant i, de passada, no el podran fer fora”, ja seria ric.

Arribats a aquest punt he de dir que tinc moltíssims amics i familiars que són funcionaris. Alguns tenen capacitat d’autocrítica i d’altres no. Uns et confessen que el funcionariat és un sistema caduc i ineficaç, tremendament polititzat, i d’altres el defensen a ultrança, com si tots els treballadors de l’Estat fossin un model de virtut i eficàcia. Com a la vinya del Senyor, suposo que hi ha de tot. Gent treballadora i professional i autèntics vividors poca vergonya. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que hi hagi gent com el meu amic de Valladolid, en Pepe, i el meu poc brillant company de Primària. Gent indiferent a tot que es fan funcionaris sense cap ganes de res, i que un cop són dins l’engranatge d’allà no els treu ningú. Gent amb tant poques ganes de treballar i tan poc segura de si mateixa que no pot fer bé la feina de cap de les maneres. Perquè, no fotem, no és el mateix ser mestre que ser carter. O ser Mosso que aparellador. I quan hi ha massa gent que pensa que sí, aleshores passa el que passa. I ja la tenim liada.