Sempre s'ha dit que els votants de la dreta són molt fidels als seus partits, gent disciplinada, seriosa i d'ordre. Els d'esquerres, en canvi, serien tipus més simpàtics, més propensos a quedar-se a casa perquè han passat la nit de festa o qualsevol altra excusa més o menys versemblant. No sé si aquest tòpic està basat en fets reals, ni si hi ha dades objectives que el recolzin. Alguna part de veritat tindrà. O no.
Sospito, d'altra banda, que en part és un intent de presentar els votants de la dreta com uns individuus fanàtics i perillosos que segueixen a cegues les consignes dels seus partits, mentre que els d'esquerres serien personatges més divertits i irresponsables, més panxacontents i propers. En definitiva, més mediterranis.
Però si d'una cosa podem estar relativament segurs és de les nostres pròpies experiències, de les nostres realitats quotidianes. Les dades poden estar manipulades, les estadistiques esbiaixades i els resultats sempre es poden amagar. Però ningú ens pot robar el que hem viscut. I el que he viscut jo (nascut amb la democràcia, tot s'ha de dir) és el següent: les vuit o nou persones autènticament obsessionades que he conegut han estat totes, sense excepció, votants de l'esquerra. Les vuit o nous persones realment disposades a barallar-se i a cridar barbaritats en nom d'uns ideals eren, totes, votants de partits progressistes. Les vuit o nou persones capaces de tirar enlaire tot un sopar per culpa d'un cony de vot eren, de debò que em fa mal dir-ho, d'esquerres. És molt trist però en el meu cas és així. En desconec els motius, i amb això no vull dir que no existeixin dretans fanàtics que diuen i fan disbarats, però jo, a Catalunya i personalment, no n'he conegut cap (una altra història és el que veig a Intereconomía, llegeixo al Mundo o sento a la COPE, però en aquest post em centro únicament en el que m'ha passat a mi).
Com sempre, les vares de medir són diferents. Els uns tenen la fama i potser no se la mereixen del tot, i els altres, els que no la tenen, van pel món fent exactament el que els altres teòricament fan i que ells després critiquen. Vivim en un món estrany, poc cabal i paradòxic. I al final encara no ens queda clar amb quina mà escriu el més fanàtic de tots.
