dilluns, 15 de febrer de 2010

EN VAN GAAL I JO


Un amic em recorda, perquè ell hi era present, una trobada amb un famós que no vaig esmentar al post anterior. Teníem vint-i-un anys i anàvem cap a Tenerife de viatge de final de carrera. L'avió es va endarrerir dues o tres hores i les vam passar al bar de l'aeroport fent birres. Què si no?

Quan tots anàvem prou servits algú es va adonar que a la barra hi havia en Van Gaal, que en aquell moment era l'entrenador del Barça. A mi no em va fer ni fred ni calor, perquè el futbol tampoc em feia, ni em fa, ni fred ni calor, però a la resta de companys els va fa fer molta gràcia. De fet, feia molta gràcia a tothom, perquè la gent feia cua per fotografiar-se amb ell, demanar-li autògrafs i dir-li coses, potser relatives a la seva tasca com a entrenador, potser no.

Al cap d'una estona de mirar a aquell home amb aquella cara tan grossa i de decidir que ni ell ni el seu color de pell (tan poc saludable) tenien gaire interès, vaig anar a la barra a intentar que el cambrer ens reomplís els vasos amb cervesa freda: les coses serioses no tenen destorb. Estava a punt d'aconseguir-ho quan se'm va acostar un company de carrera amb els ulls enrogits.

- Tens collons o què? - em va preguntar deixant anar bravada d'alcohol.
- Collons de què? - vaig voler saber.
- Tu només digues si tens collons.

Era evident que tenia collons, jo. I molts. Especialment després de tres hores bevent cervesa mentre esperàvem un avió que ens havia de dur a una festa de nou dies de durada. De manera que li vaig respondre que esclar, que qui es pensava que era.

- Anem, doncs - em va dir, i es va posar a la cua de gent que volia retratar-se amb en Van Gaal o que li entregaven un tros de paper perquè els el firmés. El meu amic tenia un somriure estrany instal·lat a la cara, un somriure que no vaig saber interpretar fins que no vam ser davant l'entrenador de futbol.

- Foto? - va preguntar el meu amic mostrant la càmera a l'holandès.

En Van Gaal va sospirar, pacient, i va fer que sí amb el cap. Aleshores ho vaig comprendre tot, però ja era massa tard: el meu amic em va agafar de l'espatlla i va entregar la càmera a en Van Gaal, indicant-li el botó que havia de prémer per fer-nos una foto. A mi i al meu amic.

- Broma? - Va preguntar Van Gaal- Broma! - va decidir poc després, afegint: - No gustar!

I va alçar la mà, com si volgués tirar la càmera al terra. El meu amic se les va manegar per recuperar-la, mentre bona part del bar, que havia no treia ull de l'entrenador, es va posar a aplaudir. Vam tornar a la nostra taula entre les ovacions dels nostres companys i companyes de viatge i d'alguns desconeguts, a qui la cosa els havia fet molta gràcia.

Es deia d'en Van Gaal que era un tipus malcarat, i la majoria de paròdies que se li feien anaven per aquí. La veritat és que jo no ho sabia ni m'importava gaire. Però aquell dia, amb la màquina del meu amic a la mà i comportant-se com un personatge del Força Barça, vaig aprendre que les millors paròdies empal·lideixen quan xoquen amb la realitat.