Era la matinada d'un dissabte de fa cinc o sis anys. Em trobava a l'Estació de Sans, des d'on havia d'agafar un taxi per anar a dormir a ca la meva xicota d'aleshores. Vaig suposar que n'hi hauria molts. M'equivocava. Potser perquè era molt tard, potser perquè l'entrada de l'estació estava d'obres, no vaig veure'n ni un. Rondava per allí, mig borratxo, fins que un tio em va indicar on podia agafar un taxi. Vaig anar-hi i de seguida vaig veure'n un allà aparcat. Hauria hagut de córrer però estava massa cansat, de manera que m'hi vaig acostar caminant. Vaig tenir temps d'obrir la porta del taxi, i quan estava a punt d'entrar-hi una figura -molt veloç, tot just una forma borrosa, ràpida com un ninja- em va passar pel davant i va entrar al vehicle.
- A la Plaza de Cataluña - va dir, i em vaig adonar que allò ja ho havia sentit en alguna banda.
Mirant a dins vaig descobrir perquè em sonava la veu. Durant un segon se'm va quedar mirant: aquells llavis enormes com botifarres, aquella cara rodona i brillant, aquells ulls saltirons i terribles: la Carmen de Mairena m'havia robat el taxi. "Me cago en tot" vaig pensar, però no vaig tenir temps d'articular-ho (o sí, però el taxi ja havia arrencat i s'allunyava, veloç). Quina mala sort: mitja hora rondant per l'exterior de l'estació com un sense sostre o un ionqui, i quan per fi trobava un taxi un transexual mediàtic me'l robava.
Ignoro què feia la Carmen de Mairena voltant per l'estació de Sants a les cinc del matí (si ens posem tiquismiquis, què hi feia, jo?), però la qüestió és que per culpa seva vaig haver d'esperar un quart d'hora ben bo perquè vingués un altre taxi. Conscient que aquella excusa semblava més aviat el deliri d'un borratxo, durant un temps vaig decidir no explicar-ho a ningú. Més tard jo i la Carmen tornaríem a coincidir al bar que regentava, El Cangrejo, però aquesta és una història llarga que ha de ser explicada en un altre post.
