Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè facis el que hi facis mai ho faràs prou bé. Escrius una cosa, la penges i al cap de dos dies la revises. T'adones, amb horror, que està mal escrita i que hi ha errors ortogràfics i potser també sintàctics. Vols corregir-ho però vés a saber quanta gent ja ho haurà llegit. "Merda", penses.
Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè mai tens temps per dedicar-li, per escriure. A vegades, anant pel carrer, se t'acut una idea per un post però un cop ets a casa ja s'ha esfumat, o bé l'escrius i queda fatal, molt diferent a com l'havies pensat. Per què és tan difícil fer-ho bé? He intentat anar pel món amb un quadernet però no me'n surto. Fins i tot vaig comprar una llibreta d'aquelles tan xul·les, una Moleskin. La vaig acabar - aquella sí- i vaig deixar-ho córrer. Potser amb una altra Moleskin les coses millorarien. No ho sé.
Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè passen els mesos i mai saps massa bé què pretens. És onanisme mental? Un exercici d'estil? Una mena de psicoteràpia? Exhibicionisme emocional? O simplement, com quan balles en una festa, ets l'únic que no s'adona que està fent el ridícul perquè et penses que ho fas de puta mare? Suposo que ningú hi ha pensat mai gaire.
Serà dolorós rellegir aquest post d'aquí a dos dies i adonar-me que està ple d'errors ortogràfics i potser també sintàctics. Segurament els corregiré, però ja l'hauran llegit unes quantes persones. En això escriure s'assembla una mica a sortir de farra quan tens una mala nit: l'endemà mires enrere i tot el que vas fer ho trobes humiliant. Penses que no ho faràs mai més però sempre, sempre, hi tornes a caure.
