Era un dijous a la nit i un amic de la Universitat i jo anàvem cap a la Sala de Ball. Als aparcaments que hi ha al davant vam trobar-hi un conegut meu. Havíem coincidit un temps al gimnàs. Feia molta panxa i cara de jugador d'escacs de trenta-i-molts que viu amb la seva mare. Ens vàrem saludar.
- Encara entrenes? - li vaig preguntar.
- No, ja no. Ja no em fa falta.
Jo també havia plegat d'aquell gimnàs. El professor tenia un mètode d'entrenament tradicional que consistia en passar-nos tota l'hora fent flexions i abdominals sense ensenyar-nos quasi cap tècnica, cosa que feia les classes terriblement monòtones i repetitives. També afirmava tenir el poder de veure les aures de la gent, però aquesta és una altra història.
- Ja no et fa falta? - vaig preguntar. - Què vols dir?
- Ara vaig molt en bicicleta. Ja vaig aprendre a fer la patada frontal. Sabent un sol cop ja en faig prou. Tinc les cames tan fortes que podria destrossar a qualsevol, fent-li una patada frontal.
El meu amic de la Universitat em va dir a cau d'orella: "Deixa estar a aquest freak i anem a la Sala, que he vist entrenar a un grup de noies molt guapes".
- No en pots fer prou amb una sola tècnica - vaig dir jo, desconcertat. - Ningú en fa prou amb una sola tècnica.
- Puc guanyar a qualsevol - insistia ell.
- A mi no em podries guanyar - vaig dir jo, envalentonat pels cubates que ens havíem pres a la Happy Hour d'un bar que hi havia a la Devesa.
- No puc demostrar-t'ho. Les meves patades són massa fortes. Podria rebentar-te l'estómac.
- Ni de conya - vaig dir jo. El meu amic ja no es molestava a dissimular i reia obertament. Va agafar-me del braç i va dir: "va, anem".
El meu antic company de gimnàs se'm va quedar mirant amb cara de superioritat. Creieu-me: que una persona amb aquella pinta et miri amb cara de superioritat és una cosa que fa moltíssima ràbia.
- Per què no pegues un arbre de la Devesa?
- Perquè li faria mal.
- No em crec res - vaig dir jo.
Aleshores ell va tirar enrere la cama dreta i va recolzar el peu sobre la punta, com si estigués a punt de tirar un cop. Va pujar els punys fins a l'altura del pit. Vaig pensar "merda, ara sí que l'has cagada. I si realment sap fer aquest cop mortal?". Insitivament em vaig col·locar de costat, que és la postura que cal adoptar si tens trifulques de carrer. Com si s'ho hagués repensat es va relaxar i va somriure.
- Si no em vols creure, no em creguis. Tu mateix.
Vaig sentir com el meu amic sospirava, també alleugerit. "Va, Jordi, anem" em va dir.
I vam marxar.
