Divendres passat, dia de Sant Jordi, passejàvem per Girona. Un grup comunista, o antisistema, o el que se suposa que fossin aquella colla, havia envaït el Pont de Ferro. Duien pancartes reclamant la llibertat de la Núria Pòrtules. Dos d'ells penjaven del pont amb arnesos d'escalada. No feien res en concret, simplement penjaven del pont. Algunes de les parets properes ja estaven plenes de pintades a favor de l'anarquista detinguda vàries vegades. En un moment donat una motxilla de camuflatge d'un dels manifestants va caure a l'aigua fent un gran "Xaaaf!". La motxilla era d'un tipus de quaranta-i-molts. Feia una mica de llàstima, amb aquella estètica tan juvenil i aquelles arrugues i aquella barba tan nevada. La dèbil corrent de l'Onyar s'emportava la motxilla i l'home, després de treure's les sabates, es va llançar al riu per recuperar-la. L'aigua li arribava als genolls. Els seus amics okupes van començar a cridar i a animar-lo. No recordo quin nom li deien, però no feia per un home de quaranta-i-molts. "És ben boig!" deia, eufòrica, una hippy amb una argolla al nas. "Sí" somreia una noia extraordinàriament baixeta, "Està pirat". Els manifestants van començar a aplaudir-lo i animar-lo, i algunes noies fins i tot feien aquell crit que fan les dones àrabs amb la llengua. Quan l'home va poder agafar la bossa va improvisar una mena de ball de la victòria. Era patètic veure aquell paio de quaranta-i-molts fent cabrioles amb l'aigua bruta de l'Onyar arribant-li fins als genolls. Entretant, alguns dels seus amics es preparaven per pintar una de les parets de formigó que fan de contenció del riu.
- Oh, Déu meu, quina misèria! - se'm va escapar. La hippy extraordinàriament baixeta i la seva amiga de l'argolla al nas em van mirar.
- Misèria per què? - va preguntat la petita amb to indignat.
- Aquest home és molt gran. Què fa a l'aigua?
- Li ha caigut la bossa.
Allò estava a punt de complicar-se i ho sabia. Era el meu sant, havíem quedat per sopar, havia estat un dia agradable i no tenia ganes de fer-lo malbé barallant-me verbalment amb aquelles noies i amb els seus amics.
- Ah, ja ho veig.
I me'n vaig anar. No valia la pena. Tota aquella colla pràcticament esperaven que gent com jo els increpés o els critiqués per poder, així, deixar-nos anar tota la demagògia de sempre. Que si Estat Policial, que si feixista, que si repressors. Sempre suplicant una mica de protagonisme.
Un matrimoni que passava va fer cara de fàstic en veure com dos okupes sacsejaven els esprais.
- Ara faran pintades - va dir la dona.
- Sí. Avisaré a la policia - va dir l'home traient-se le mòbil de la butxaca.
Immediatament les dues hippies van encarar-se al matrimoni. L'home, mòbil en mà, va aconseguir dribar-les amb molt d'esforç. Elles li cridaven l'avorrida llista d'insults de sempre.
I jo vaig somriure: per una vegada no m'havia tocat a mi.
