- - Hi has estat mai? – li vaig preguntar.- - No.
- Fem una volta? Tenim temps.
Ella va dir “d’acord”, i vaig girar a l’esquerra. Una pancarta rebregada i il·legible ens va donar la benvinguda. Deia alguna cosa sobre una boda. Es casaven la Vero i en Yósua: la cosa prometia.
Al Llac dels Cignes les cases s’intercalen amb parcel·les buides, generalment plenes de runa i deixalles, i totes cobertes d’ herba i matolls groguencs. Hi ha cases de moltíssims tipus, un ventall surrealista i caòtic d’estils. Algunes imiten (amb poca fortuna i mal gust notori) l’estil colonial. D’altres són més modernes, amb molt de vidre i alumini. N’hi ha de modestes, tan petites que semblen barraques de guardar les eines de l’hort. Curiosament moltes d’aquestes es diuen “Villa Tal” o “Villa Qual”. Alguns veïns han optat per les cases de fusta, d’aquelles que compres i després et duen allà on tu vols. Els que tenen menys pressupost s’han hagut de conformar amb rulots. Això sense oblidar les moltíssimes cases no acabades que hi ha a cada carrer. El Llac dels Cignes sembla un barri a mig fer. Algunes cases no estan acabades però ja hi viu gent. Per la vegetació, frondosa i salvatge, es veu que moltes obres estan parades de fa temps. Bona part dels habitatges tenen un cartellet que avisa que es venen o es lloguen.
Un detall curiós són les figures de jardí. Majoritàriament són nans, i és estrany el jardí que no en té un esquadró. De fet, en total n’hi ha tantíssims que, si cobressin vida, formarien un exèrcit que posaria el país de genolls.
Abans de marxar encara vaig fixar-me en un detall: bona part dels rètols metàl·lics on hi havia el nom dels carrers i avingudes estaven foradats i despintats, com si els hi haguessin cosit a perdigonades. Un análisis una mica més detallat ho confirmava: algú s'havia dedicat a disparar als cartells.
He pensat moltes vegades en escriure un conte ambientat al Llac dels Cignes. Mai he tingut cap idea prou bona: hauria de ser una cosa que només pogués passar allí, o perdria tota la gràcia. Però em temo que no conec prou el barri. Decidit a escriure alguna cosa de totes totes, al final m’he assegut davant l’ordinador per escriure això. No és un conte: és real al cent per cent.
P.S.: Rata sàvia, si t'assabentes de quan és la propera festa major del barri podem anar a fer-hi unes copes!!
