Quan érem a Suècia vam rebre la visita del matrimoni que abans vivia a la casa on ara viuen els meus amics. Ens vam asseure al menjador i els hi vam oferir cava. "A aquests dos els hi encanta el cava" va dir el meu amic mentre destapàvem l'ampolla. I així va ser: la dona va començar a beure com si el món s'estigués a punt d'acabar. L'home, en canvi, va fer una ganyota seriosa i brusca, com si li estiguéssim oferint heroïna, i va mostrar-nos els palmells de les mans amb gest de dir "No, jo no!". Davant la nostra mirada d'estranyesa es va justificar: "És que he de conduir".
Lo més curiós de l'assumpte és que aquest matrimoni viu cent metres més avall, just al final del carrer. Havien vingut amb cotxe perquè tornaven de no sé on i van aprofitar que passaven per davant de casa per saludar-nos. Era completament impossible que hi hagués un control d'alcoholèmia entre casa nostra i casa seva, a banda de que era una carrer desèrtic i curt. Però ell no va voler fer ni un sol glop de cava.
Aquesta història serveix per il·lustrar la diferència que hi ha de caràcters entre uns i altres. Un conductor català, en general, no beu per por que la policia el faci bufar i li posi una multa. Els més assenyats beuran un parell o tres de copes i els no tan assenyat faran una ruta alternativa amb cotxe per esquivar els controls. Els suecs, simplement, no s'acosten l'alcohol. No pas per por a la policia ni a les multes, sinó perquè les coses són així. Tot i tenir el mateix límit que a Espanya (cosa que els hi permetria, per exemple, brindar amb cava) ells s'allunyen de l'acohol: els han dit que no poden beure i ells no beuen.
No vull jutjar caràcters ni hàbits, sinó simplement demostrar que som dos extrems. Els polítics catalans sovint intenten imitar els models nòrdics (el conseller Maragall, per exemple). La intenció és ben lloable però està abocada al fracàs. Som gent diferent i tenim caràcters diametralment oposats.
