diumenge, 23 de desembre de 2012

EL NADAL QUE EL TIÓ EM VA TROBAR A LES CINC DEL MATÍ




En aquella època jo vivia a Girona, però la nit del 24 de desembre sempre anava a dormir a Cassà, a cals meus pares. Aprofitava per sortir de copes i veure gent a qui només veia un cop l'any.  Aquella nit vaig tornar una mica carregat i, en comptes de passar per davant, no recordo per què, vaig anar a la part de darrera de la casa. Vés a saber què coi pensava. En fi. La qüestió és que era molt fosc i jo no volia encendre cap llum -o potser no trobava l'interruptor-. Vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig sentir un dolor agut sota el genoll.
- Merda!
- Ho sento, Jordi.
Els ulls se m'havien acostumat una mica a la foscor, i vaig endevinar la silueta del nostre tió. Feia anys que no cagava però encara el teníem al pati del darrera: un recordatori d'èpoques senzilles i llunyanes.
- Què dius?
- He dit que ho sento - va respondre ell. - No sabia que vindries.
Vaig fregar-me els ulls. A banda d'uns quants jotabés amb cola no havia pres cap droga.
- Què collons passa aquí?
El tió va ensumar l'aire. No tenia cara, com aquests tions d'avui en dia, però va ensumar l'aire com si realment tingués nas. Ara que hi penso, com parlava si tampoc tenia boca?
- Estàs borratxo? - va voler saber ell.
Jo mirava a dreta i a esquerra, esperant que en qualsevol moment es descobrís la broma.
El tió va decretar:
- Sí, estàs borratxo. Quina vergonya. Me'n recordo de quan eres petit. Qui ho havia de dir, que acabaries així?
- Ei, que tampoc estic tan fet pols.
- Tu mira't al mirall. I ara vés a dormir la mona, borratxí. Encara me'n recordo de quan eres petit. I ara ben pet. Passa, au...
Vaig fer-li cas i vaig anar a dormir. El tió tenia raó: anava força begut, de manera que vaig agafar el son al cap de pocs segons. L'endemà em vaig llevar quasi a l'hora de dinar, i després d'una dutxa que es va fer eterna em vaig mirar al mirall. Aleshores vaig entendre què volia dir: mal afaitat i amb els ulls d'un vermell furiós. Tenia trenta anys i em comportava com si en tingués divuit. El futur mai és com ens l'imaginem. Vaig sortir a fora a parlar amb el tió, però no va voler contestar-me. Els meus pares em miraven des de la cuina, preocupats. Derrotat, vaig donar l'esquena al tió per tornar a entrar a casa. Just en aquell moment em va semblar sentir:
- L'any vinent intenta fer-ho millor, burro!
Ja n'han passat cinc. No sé si ho he fet millor, però sí que ho segueixo intentant. Tu ja ho saps, tió.