Ahir alguns amics meus i jo manteníem una conversa ben idiota sobre les avantatges de ser solter envers les d'estar casat i emmainadat. Cadascú defensava les seves idees amb passió -per no dir amb tossuderia-, i sense cedir ni un mil·límetre, no fos cas. És estrany que de tant en tant passin coses així, però suposo que en el fons l'amistat és això. Els amics són aquells que t'aguanten a les verdes i a les madures perquè ningú més no vol fer-ho. Al final del debat jo argumentava que algú amb fills i algú sense juguen a lligues completament diferents, i és molt difícil que hi hagi comprensió mútua. Sóc pare recent i recordo molt bé com pensava fa tot just un any.
Poques hores després vaig saber que havia mort el nebot d'una companya de feina. Només tenia quatre anys. Qualsevol persona queda colpida amb una notícia així, però des que va néixer en Lluc que em deprimeixen de mala manera. Penso en el patiment dels pares, però encara penso més en el patiment del nen. No prego, perquè pregar no serveix de res, però sí que desitjo que els metges trobessin la manera de que la pobra criatura passés uns darrers dies plàcidament sedat, sense patir. El dolor dels familiars deu ser brutal, diferent a qualsevol cosa coneguda fins al moment. Notícies com aquestes ens recorden que vivim en un món merdós i terriblement injust.
Des que sóc pare la vida m'ha canviat, i s'han reconfigurat tots els programes. Ja no es tracta de que jo sigui feliç, sinó de que el meu fill creixi content i sa. Qualsevol caiguda, qualsevol cop que es clava, em fa més mal a mi que no pas a ell. Quan està malalt jo em trobo pitjor. Si té angoixa jo preparo els Tranquimazins. I quan dorm al seu llit i deixa anar una rialla perquè està somiant una cosa agradable penso que tinc molta sort, i que sóc idiota de queixar-me com ho faig.
