dimecres, 19 de desembre de 2012

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR



Aquest post va de juguesques de borratxos i de cinema italià. Al final comprendreu el perquè del títol. De moment, comencem pel començament: quan estudiava Humanitats a la UOC feia una assignatura d'Història del Cinema. Molts dels meus companys i companyes duien ulleres de pasta -quan quasi ningú  duia ulleres de pasta- i veien pel·lícules sueques subtitulades. Hi havia una noia en concret que feia molta ràbia a tothom, perquè tota l'estona feia discursos que incloïen paraules com ara "estructuralisme" o "postmodernisme". La majoria no enteníem res, però fèiem veure que sí, i així anàvem passant el trimestre.

Un dia sopava amb una colla de companys i, a l'hora que els bars tanquen i les discoteques s'omplen, vàrem fer una juguesca amb un amic. Havíem de convèncer a aquella noia de l'existència d'una pel·lícula d'argument recargolat i absurd, on hi sortissin zombies feministes o vampiresses lesbianes, o potser tot a la vegada, ja no ho recordo. En aquell moment ens va semblar una idea fantàstica.

L'endemà em vaig llevar i vaig connectar-me de seguida. Ja hi havia un missatge del paio amb qui havíem fet la juguesca. Parlava d'una pel·lícula anomenada El lladre de bicicletes, i amb quatre línies resumia l'argument. Em va semblar tan absurd i recargolat -i estava tan ressacós- que vaig pensar que era la senyal perquè m'afegís a la broma. Vaig tirar-me a la piscina,  dient que jo també havia vist la pel·lícula. No sabia que El lladre de bicicletes és una pel·li italiana real, dels anys quaranta, molt apreciada pels culturetes.

Vaig explicar que havia apreciat especialment les zombis lesbianes o les vampiresses feministes, i que m'encantaven els aires postestructuralistes o modernistes. I vaig anar a fer un cafè, ben cofoi. Quan vaig tornar vaig connectar-me i, en veure les respostes al meu correu, de seguida vaig comprendre que alguna cosa anava malament. Obrint-lo vaig descobrir, horroritzat, que m'havia posat de peus a la galleda. La classe es va dividir en dues meitats: els que es reien obertament de mi i els que pensaven que havia fet una mena de broma hipster, tan moderna i intel·ligent que no podien  comprendre, però que segur que tenia molt de sentit. De fet, ara que m'hi paro a pensar, aquest darrer grup va ser el majoritari. I d'aquí ve el títol del post.