divendres, 8 de febrer de 2013

TWITTER: PRIMERS IMPRESSIONS

Ja fa un mes que sóc al Twitter. Amb aquest temps he pogut fer-me una idea de com funcionen les coses i n'he tret algunes conclusions. Són les següents:

- D'una banda, en aquesta xarxa social hi ha autèntics mags de les paraules. Com en un iceberg, normalment només veiem una part molt petita del talent (escriptors mediàtics, periodistes, famosos en general) però hi ha una gran massa de gel sota l'aigua. Tan grossa que espanta.

- De l'altra, al Twitter hi ha egos monstruosos. Força més que al Facebook. D'això te n'adones quan comences a seguir a algú. És normal que els famosos no es molestin a seguir-te, però els penjats a qui només els segueixen quatre gats (com ara jo) generalment es fan seguidors teus quan tu els segueixes a ells, com si d'alguna manera et tornessin el favor. És com quan dos solitaris se'n van al llit només per fer-se companyia. Si t'hi pares a pensar, que els teus seguidors de Twitter et segueixin només perquè tu els segueixes a ells és una cosa molt, molt depriment. Però el més impactant és que hi ha persones que no et tornen el favor perquè... realment creuen que la gent els segueix perquè els seus tweets són fantàstics!

- Al Twitter la gent és molt moderna. I els que no són moderns es riuren dels moderns, que és una altra manera de ser moderns. A més, tot és molt enrotllat i urbanita.

- Si vols ser guai  has de seguir a personatges estrafolaris i fer molts retweets perquè tothom vegi que els segueixes i pensi "Ostres, que petat que està!".

- Malgrat tot, he de reconèixer que el Twitter enganxa. No és estrany que la gent amb uns quants centenars -o milers- de seguidors acabin amb l'ego inflat i creient-se que tot el que diuen de debò importa.

- Acabo el post amb la màxima més coneguda de Confuci: "L'Instagram ens fa creure que som bons fotògrafs, el Twitter que som escriptors i el Facebook  que tenim amics. Quina hòstia que ens fotrem el dia que despertem".