Vaig arribar a casa emprenyat com una mona. La meva dona em va suggerir que resseguís el camí i li vaig explicar que ja ho havia fet. "L'he perdut al Passeig, que sempre està ple de moros i negres. Segur que algú se l'ha quedat". Vaig trucar a Jazztel per anul·lar la targeta i, morrut, vaig començar a preparar el sopar.
Vint minuts més tard algú va trucar al telèfon fix. Vaig despenjar i una veu, amb un català perfecte però amb un lleuger accent que no vaig saber identificar, em va dir que havia trobat el meu mòbil i que si volia me'l tornava ara mateix. Li vaig dir que esclar, i vaig sortir corrents. Havíem quedat al davant de Catalunya Caixa, i allà vaig trobar-lo. Un patge del Rei Baltassar (tot i que anava vestit de carrer i duia una xil·laba, però es veia d'una hora lluny que era un patge reial). No pas del Rei Blanc ni del Rei Ros (que sempre ha estat el meu preferit, i que un dels seus patges és molt amic meu. Podeu llegir les nostres aventures aquí, després aquí i finalment aquí.), sinó del Rei Negre. Vaig sentir-me miserable a l'instant. Tot allò que havia dit sobre els robatoris. Si els remordiments i la vergonya tinguessin forma física m'haurien destrossat per dins. Quin ridícul, Verge Santa.
El patge reial em va tornar el mòbil i em va explicar que una vegada a ell li havia passat el mateix i que algú altre li havia tornat. Jo em pensava que els patges reials es comunicaven amb algun tipus de poder mental però es veu que també tenen mòbils com tothom. Vaig dir-li gràcies mil vegades i vaig intentar convidar-lo a una tassa de cafè. Com que va dir que no vaig regalar-li un exemplar de Manual de Supervivència que casualment duia a la guantera del cotxe. A la dedicatòria hi vaig apuntar: "Gràcies per ser una bona persona".
Tal com us he dit abans, a vegades sóc una mica subnormal. Gràcies, patge del Rei Negre.
