Fa temps que vull esborrar-me del Facebook. Una part important dels visitants d'aquest blog hi arriba a través dels links que hi penjo. Si no fos per això, crec que ja no hi seria. Però també entenc que, a dia d'avui, has de ser en una banda o altra, de manera que val més boig conegut. I mira, na fent na fent, com diem a terres gironines. El que sí que he fet ha estat esborrar alguns amics. La meva única pregunta a l'hora d'escollir-los era: "Qui és que et posa de mala llet quan llegeixes el seu estat/veus les seves fotos/saps de la seva vida?". Doncs he esborrat aquesta gent. Us ho recomano amb fervor. Ara, obrir el FB em comporta una mica menys de patiment. Al capdavall, si a la vida real fugim dels imbècils, perquè no podem fer-ho a les xarxes socials?
I és que el Facebook és el regne del bon rotllo i de la happy life. Si us ho mireu fredament, fa una mica de iuiu i tot. Tanta alegria, tantes fotos de gatets, de nadons, de noies cregudes que fotografien el seu reflex al mirall. Tantes frases de Paulo Cohelo, tants tests estúpids que et volen fer creure que ets superdotat perquè has trobat una diferència que fins i tot un heroïnoman en ple globus podria descobrir. Estem cansats de veure fotos de cafès, de gin tònics, de sopars i, ara que ve l'estiu, de platges magnífiques, de llocs de vacances blanquíssims, de cartells indicadors en diferents idiomes. De peus. Al Facebook triomfa tot el que sigui bon rotllet descafeïnat. Escriu un poema amb una força i una bellesa terribles, com una nit de tempesta, i només tindràs dos o tres likes. Penja una reflexió que hagis trigat dues hores a escriure i a reescriure, i el més segur és que la gent ni se la llegeixi. Afronta-ho: la gent vol fotos de postes de sol on hi digui happy, no pas les teves palles mentals.
L'altra cosa que em treu de polleguera d'Internet són els fòrums de medicaments i els de nadons. Els primers són plens d'imbècils moralistes que no paren de recordar-te que tots els medicament són drogues i que no has d'abusar-ne i, si tens alguna pregunta has fer-la al metge, no pas en un fòrum. Et venen ganes de dir: aleshores per què cony hi són, els fòrums, tros d'imbècil? La majoria d'aquests titafluixes acaben les seves respostes puritanes amb un blessings o altres fòrmules similars, en anglès o castellà de Sudamèrica. Si un dia vols saber quant ibuprofè et pots prendre per curar-te la ressaca, en comptes de respondre't et diran:
- Por favor, deja de beber. Que Dios te bendiga.
Els fòrums de nadons són habitats per mares histèriques i, sobretot, garrepes. En una ocasió parlaven d'un llibre sobre la maternitat -el títol del qual no ve al cas- que tenia una de les mares. Sembla ser que el llibre era molt bo, i totes les mares del fòrum volien llegir-lo. En comptes de fer com la gent normal i anar-lo a comprar, van demanar a la noia en que els l'hi enviés o, encara pitjor, que en fes fotocòpies o l'escanegés. Aquest nivell de gasiveria s'entendria si les dones en qüestió visquessin en pobles perduts en valls fosques i aïllades i que la llibreria més propera fos a hores de camí. Però parlem de dones de Barcelona i Madrid que els únics llibres que possiblement hagin vist són els d'en Jorge Bucay que hi ha al quiosc, al costat del Sálvame i el Qué me dices! I encara que visquessin on Jesús va pedre l'espardenya, si tenen Internet tenen Amazon. Un altre dia parlarem del depriment nivell ortogràfic d'aquestes mares histèriques (com a mínim els puritans anti-medicaments escriuen amb certa correcció), un exemple perfecte de fracassos educatius encadenats.
