Mai no he tingut una visió gaire positiva de la classe obrera. Vaig viure un grapat d'anys en un barri de treballadors i el que vaig veure-hi no va fer que la meva opinió millorés. Alguns amics em volien vendre l'estampa d'obrers que mantenien apassionades dicussions sociopolítiques als ateneus culturals, que llegien Marx i Bakunin i que tenien una sòlida formació humanista, però jo només veia homes que es bevien la setmanada al bar de sota, dones amb el cabell oxigenat enganxades al Sálvame i Yennis, Yonathans i ni-nis que quan tenien algun diner extra se'l gastaven tunnejant el cotxe, fent-se tatoos i comprant roba al Bershka.
Se'm fa difícil imaginar una revolta espontània dels obrers espanyols i catalans, massa enfeinats veient furgol i enyorant els dies que podien anar de vacances a un ressort de l'Amèrica del Sud, fent veure que eren milionaris. La classe obrera que jo visualitzo -i que crec que tenim- és radicalment diferent de la que imagina Welsh. Potser és cert que tot forma part d'una rocambolesca maniobra per narcotitzar les classes populars i fer-les més dòcils i malejables. És una teoria de merda, però com a mínim explica algunes coses.
Ara bé, si el concepte de classe obrera el fem extensiu i el despullem de totes aquestes ximpleries romàntiques i marxistes, hi cap un munt de gent, aquesta sí, amb més capacitat de revolta. No oblidem que el moviment independentista català és una revolta del que abans en dèiem classe mitjana. Durant l'època de bonança molts obrers es van comportar com aquests ximplets que els hi toca la loteria i s'ho petegen en dos dies. Al capdavall, han tornat a la casella de sortida i no estan pitjor de com havien estat al començament. És la classe mitjana la qui ha sortit més perjudicada. Els qui s'han passat anys estudiant perquè els hi havien promès una bona feina. Els qui, malgrat que han procurat estalviar, ara es troben entre l'espasa i la paret. Els nous revolucionaris no seran els obrers, sinó els oficinistes.
