dilluns, 14 de juliol de 2014

EN JONATHAN VA A LA GORGA

Hem passat el cap de setmana a la Garrotxa amb uns amics que també tenen nens. Sempre que hi vaig em sento molt petit, entre tanta muntanya i tant volcà. El color que hi predomina és el verd molt fosc, i és normal que la gent s'hi senti atreta per poder variar una mica la gamma cromàtica habitual, tan grisa. És molt difícil visitar aquesta zona i no somiar en ser ric per poder-hi restaurar una masia i passar-t'hi la vida llegint. Un dels atractius de la zona són les gorgues, algunes de les quals han servit d'escenari de sèries i pel·lícules.

Setmanes abans, amb els mateixos amics, havíem visitat unes altres gorgues, aquesta vegada al Gironès, també d'una bellesa notable. La tranquil·litat que s'hi hauria de respirar va ser trencada per una colla de sudamericans borratxos que s'hi banyaven, malgrat el mal temps i l'aigua gelada. Els sudamericans cridant i saltant, amb la llauna de cervesa del Lidl a la mà, eren un contrast estrany i brutal a la bellesa natural de les gorgues de Canet (que, d'altra banda, bé mereixen una visita, tenint-les tan a la vora).


Però això no va ser res. La gran sorpresa va ser que les gorgues de la Garrotxa, les dues que vam visitar, també eren el lloc d'esplai del millor de cada casa. La creme de la creme, la flor i nata de Catalunya. Al seu costat, les gorgues de Canet són un lloc d'esbarjo de la jet set. Vam pressentir la tragèdia tan bon punt vam arribar: la carretera era plena de cotxes mal aparcats a banda i banda, i havies d'esquivar grups d'homes de mitjana edat que es passejaven amb samarretes del Barça i del Madrid, o bé amb el pit nu i les carns penjant. Els tatuatges enormes i cridaners eren la norma general, i tot era d'un mal gust notable. Un cop arribats a les gorgues encara era pitjor: un petit exèrcit de Kevins i Sorayas se n'havien ensenyorit i saltaven a l'aigua fent la bomba i esquitxant-se els uns als altres. Musculosos ells i increïblement mamelludes elles. La majoria duien gossos, petits i nerviosos, que bordaven i ensenyaven les dents, i van estar a punt de fer-me caure en un parell d'ocasions. Alguns portaven taules i cadires i dinaven al primer lloc que trobaven, com bàrbars, deixant-ho tot fet un fàstic. Fins i tot l'aigua era bruta i algunes zones de la superfície estaven cobertes d'una espuma blanquinosa que, aparentment, no molestava gens als Yonathans i a les seves xicotes.


Sempre havia relacionat el turisme rural amb grups socials molt determinats: famílies que busquen contacte amb la natura i tranquil·litat. Però sembla que no. La penya de l'extrarradi ha descobert aquests espais i s'hi desplacen els caps de setmana, pensant-se, ingènuament, que estaran sols, i que són els més putes i els més espavilats de la barriada. A l'hora de la veritat s'hi troben tots, i aquests llocs d'una bellesa tan sobrecollidora esdevenen un merendero del Cinturó Roig de Barcelona. Em va mig estranyar no sentir-hi reguetón a tot drap. L'ambient general era de Viva la Roja i, veient-ho, es fa difícil conservar les expectatives al voltant del  9-N.