dilluns, 21 de juliol de 2014

LA TAL (ISRAEL II)



Vaig conèixer la Tal en una carpa de Tel Aviv, a hores petites. Seguia l'estàndard de bellesa que ja havia vist en moltes jueves: ulls blaus o verds i cabell fosc. En el seu cas, curtíssim. No recordo com va ser l'acostament, però al cap de poca estona preníem copes a la barra. Ella parlava el castellà amb fluidesa i l'anglès encara amb més fluidesa, i per algun motiu vam decantar-nos per aquesta última llengua. Era mestra de música en una escola de Primària (no sé si en diuen així a Israel) i tenia moltes ganes de visitar Barcelona i, sobretot, el call de Girona.



Com passa sempre en el món de la nit, vam parlar de tot i de res. De seguida vaig comprendre que allò estava dat i beneït. Em va preguntar a quin hotel m'allotjava i si volia que m'hi acompanyés. Vaig haver de dir-li que no: havia fet aquell viatge per enamorar la que a dia d'avui és la meva dona (per cert: aquest diumenge bategem el nostre segon fill amb aigua del riu Jordà que vam agafar durant aquell viatge). Una nit d'hotel amb una jueva guapíssima m'hauria fet fora a l'acte del taulell de joc . La Tal em va fer gravar el seu telèfon al meu mòbil per si m'ho repensava. Dolça temptació. L'altre dia, sense voler, vaig trobar el seu número i em vaig preguntar si els cohets palestins arriben a Tel Aviv.


L'existència de la Tal és, precisament, una de les claus del conflicte. Mentre viatjàvem per algunes zones de Palestina (les més turístiques i menys perilloses, ja sabeu que sóc un covard) pensava que encara els hi queda molt camí per recórrer. A dia d'avui els palestins són doblement presoners: en primer lloc, a nivell físic. Palestina és el camp de concentració més gran del món. Això és innegable. En segon lloc, són presoners de si mateixos, de la seva religió cruel i de les seves costums encara més cruels. Les noies palestines -i musulmanes en general- no poden sortir a prendre copes una nit i després anar-se'n al llit amb un occidental jove i atractiu com ho era jo. No poden presumir de cabells bonics, ni posar-se escots o faldilles curtes sense que els seus marits o familiars les facin servir de sac de boxa. Algunes ni tan sols poden escollir quina feina faran, o amb qui es casaran.

No només es tracta de l'odi entre dos pobles que es creuen escollits per Déu, ni del repartiment territorial, ni de geopolítica. També hi ha una visió contraposada de l'existència humana. Els cabells bonics i els somriure blancs contra el burka. Els ulls verdíssims contra les mirades fugisseres. Els escots -beneïts siguin en nom de tots els déus!- contra la presó que representa la cuina de casa. La llibertat d'anar-te'n al llit amb qui tu vols contra les venjancesi l'àcid sulfúric a la cara. Em veig a mi mateix i a la majoria de gent que conec vivint a Tel Aviv, però mai en una ciutat àrab. Vull escollir llibres, pel·lícules, fotre'm cubates i admirar noies guapíssimes i, sobretot, lliures.


Molts sectors de la societat catalana s'identifiquen i se solidaritzen amb els palestins pel tema de l'ocupació. En això els hi dono tot el meu suport, sense cap matís ni cap però. Segurament la creació de l'Estat d'Israel ha sigut un error de proporcions bíbliques-mai millor dit-, tot i que tampoc sé com hauríem d'haver actuat després del horrors de la Segona Guerra Mundial. Però em costa d'entendre aquesta fascinació que tenen alguns per l'Islam i tota la foscor i el terror que l'envolta. La Primavera Àrab s'està convertint en un hivern desolador, i els tirans han estat substituïts per d'altres tirans. Més del gust, suposo, dels progressistes occidentals (per allò de que un tirà-no-titella és sempre millor que un tirà-titellà, encara que sigui mil vegades més boig i sanguinari).

Palestina tard o d'hora haurà d'alliberar-se del jou d'Israel. Tan de bo sigui aviat i aquest bany de sang s'acabi. Però després es trobaran amb un carceller  pitjor i encara més implacable que els jueus: ells mateixos.