EL RALUY, O LA INSIGNIFICANÇA D'UNES CUIXES

Quan era petit davant de cals meus pares hi havia una gran esplanada de sorra. A la festa major hi posaven les fires, i una o dues vegades l'any hi venia un circ. Els meus veïns i jo passàvem hores rondant entre les rulots i els remolcs, esquivant les cordes que  lligaven la carpa i les tifes de gossos i cavalls. La majoria d'aquells circs eren d'una sordidesa que avui trobariem extraordiària, amb tota classe d'animals salvatges instal·lats de qualsevol manera en gàbies. Recordo amb vivesa un pobre elefant, encadenat per una pota a una estaca clavada al terra. La pobra bèstia no podia moure's ni un metre. L'altra cosa que recordo és la fortor a palla bruta i mig descomposada. Era una misèria. Els meus amics i jo espiàvem als artistes, i ens sorpreníem en comprovar que els alegres pallassos, quan es treien la pintura, semblaven membres d'ETA, que en aquell moment atemptava a tot drap. Un dels domadors era un borratxo, i el director de pista ens dedicava tota classe d'amenaces si ens apropàvem gaire a les instal·lacions. Però el millor de tot eren els muntadors, que semblaven sortits de la presó o del manicomi aquell mateix matí. Viven apilonats en camions sinistres i foscos, i fumaven i bevien llaunes tothora. Ens imaginàvem que tenien una vida aventurera i nòmada, però el més probable és que molts fossin, senzillament, uns pobres diables sense un lloc on caure  morts, alguns enganxats a l'heroïna, que a mitjans dels vuitanta picava fort (dispenseu la broma dolenta, no l'he poguda evitar).

Feia més de vint anys que no trepitjava un circ, i ahir vaig anar al Raluy, instal·lat a davant de casa meva, on, casualitats còsmiques o kàrmiques, també hi ha una esplanada on hi posen fires i, molt de tant en tant, circs. Vaig anar-hi una mica emmurriat, però amb curiositat per veure aquelles noies que tant han escandalitzat als gironins benpensants, i de retruc a l'Ajuntament del meu poble, que s'ha afegit al ridícul dels nostres veïns rebutjant, també, aquells fantàstics pòsters publicitaris. Fins i tot en això anem a remolc de Girona. En fi, us deia que ahir vaig anar al circ, mentalitzat que veuria un espectacle més o menys tronat, amb pallassos imbècils i equilibristes d'estar per casa, tot amanit amb cuixes de noia bonica. Poques vegades m'he equivocat tant, i tant estrepitosament. El circ Raluy és artefacte que desprèn una màgia molt poderosa i molt antiga, que t'inunda només d'entrar.  Com als bons hotels i restaurants, cada detall està curosamet estudiat, i no es deixa res a l'atzar. L'ambientació és superba, i em va resultar impossile (a mi!) trobar una sola cosa que no quadrés. L'espectacle en si és a l'alçada del que promet l'ambientació, i les noies lleugeres de roba fan un número increïble, on en el que menys et fixes és en si tenen un culet bonic o no, perquè aquella màgia tan poderosa de la que us parlava no t'ho permet. Segurament alguns i algunes voldrien que anessin amb uns d'aquests burkinis que ara tant lloa l'extrema esquerra neopuritana, o amb unes faldilles llargues i galdoses com les que porten les noies de l'Opus i les legionàries de Crist -unes malles també serien massa provocatives, si és que no es pot ser bonica, noies!.

El Raluy és una autèntica meravella. Més que un lloc, tal i com passa amb els restaurants extraordinaris, és una experiència a molts nivells i molt diferents. Els artistes tenen un talent que només es pot qualificar d'exagerat, i és injust que de tot plegat, de la bellesa increïble que només pot néixer al cap d'anys de sacrifici, treball i disciplina, ens quedem amb una trivialitat ridícula. Amb una simple anècdota. Ahir vaig tornar a casa amb les mans que em feien mal de tant aplaudir, i amb els meus fills embruixats. El circ és això, collons. Màgia i alegria. I qui se senti ofès per unes cuixes és que té un problema.

LA COLLONADA DELS PALLASSOS MALÈFICS

Aquests dies tothom parla d'aquests homes adults que, per alguna raó desconeguda, en el seu temps lliure es disfressen de pallassos i surten a espantar gent. No és un fenomen nou, a Internet ja fa temps que corren vídeos on psicòpates amb la cara pintada fan cagar de por -a vegades literalment- els passejants incauts, i a alguns països el fenomen ha pres dimensions preocupants. La cadena de deixalleries McDonalds ha retirat temporalment la seva mascota perquè no l'associem amb els killer clowns -com si el puto Ronald Mc. Donald per si sol no fos prou terrorífic- i a diferents punts de la geografia del Canadà i del Regne Unit els pares no deixen que els seus fills vagin sols a l'escola. A alguns comtats dels EUA han hagut de retirar les disfresses de pallasso dolent -s'acosta Halloween-, i a Oregón els universitaris fan batudes, segurament ben regades amb mam, per localitzar i apallissar als pervertits disfressats. Tinc la sensació que el fenòmen  dels killer clowns es mou entre la broma gegantina, la festa macabra i una estranya i profunda neurosi col·lectiva. Us penjo un vídeo perquè us feu una idea de què va. Té més de dos anys:

Escric això després d'haver sentit aquesta tarda a RAC1 que hi ha un pallasso que atemoreix la ciutat de Lleida. Finalment la moda ha arribat a Catalunya. Vam ser tristament ràpids a l'hora d'adoptar els odiats hipsters i la seva versió pobre, els moderns, però els pallassos assassins han trigat dos anys a arribar. Perdem un llençol a cada bugada, però aquesta no és pas la qüestió. A veure, anem a pams: entenc que fa un temps, quan tot això era nou, trobar-te un paio vestit de pallasso terrorífic en un descampat o en un pas subterrani et fes fugir cames ajudeu-me, però Internet és com un poble petit i tothom es coneix. Ara mateix aquests pobres friquis només fan por a qui vol ser espantat, és a dir, a nens molt petits, cosa que encara els fa semblar més malalts i recargolats. Un adult normal en principi no hauria de tenir-los por.  No fotem. Si fins i tot hi ha un paio disfressat de Batman que s'ha afegit a la festa i es dedica a perseguir-los! (vegeu la foto de sota). Tot plegat és una collonada monstruosament gran, allò que dos no es barallen si un no vol, i s'acabarà en el moment exacte que algú s'emprenyi i foti un cop de puny damunt la taula.

El pallasso lleidetà, deia, terroritza la ciutat en un moment que tothom ja sap que no és un ésser sobrenatural, ni un psicòpata, sinó un simple imbècil amb problemes psicològics de l'alçada d'un campanar. Que un degenerat així campi lliurement i espanti els nens i nenes diu molt poc dels catalans. Primer, per adoptar una moda tan imbècil com aquesta, segon per creure-la, i tercer per no haver-li trencat la cara. Si un poble que aspira a la independència es veu acorralat per un raret  vestit de pallasso, què farà a l'hora d'enfrontar-se al poderós Estat Espanyol? Deixo la pregunta a l'aire. Entretant, aquest és el seu compte d'Instagram, per si voleu insultar-lo. No gaire, perquè no volem que s'ho cregui massa, però un insult petit ja us li deixo dir. Al capdavall el pobre diable també té dret als seus deu minuts de glòria.

TOTS CONTRA ELS MESTRES: EL CAS DE PINELL DE BRAI

Fa pocs dies vam saber que molts pares i mares de Pinell de Brai no havien dut la mainada a classe per culpa de la mala praxis de dues professores del centre. Tothom (jo inclòs, que fa més de quinze anys que sóc mestre) va donar per fet que les senyores en qüestió eren funcionàries de les abans, i que s'aprofitaven del privilegi de no poder ser acomiadades. El motiu era incert: la metodologia de les mestres no agradava a pares i mares. Sembla ser que totes dues mestres també van protagonitzar una violenta discussió amb l'equip directiu de l'escola, amb insults inclosos. Aquesta discussió havia estat en època de vacaces, però tal com una mare angoixada repetia: "Si ha passat una vegada pot tornar a passar, i el proper cop amb els nens al davant. Què passarà si veuen els mestres discutir?". Sempre segons pares i mares, una de les dues mestres va tenir la poca vergonya de fingir un atac d'ansietat. Pocs dies després els nens i nenes van tornar a l'escola i els mitjans de comunicació van trobar noves notícies -el pregó de Pérez Andújar, que ara la gent tuiteja a trossos, com si fossin frases de Paulo Cohelo o Jorge Bucay, i que és considerat una autèntica obra mestra d'un gènere que fins ara es considerava rural i menor- i van deixar-nos amb el cliffhanger: com havia acabat la història? Quines motivacions reals tenien les mestres? I els pares i mares? Allò semblava el final de Lost.

M'equivocava jo i ens equivocàvem tots en considerar que les mestres eren les culpables o, per dir-ho bé, les úniques culpables. Que s'equivoqui el ciutadà de peu és comprensible, però que ho faci jo, que sóc mestre i hauria de tenir un sentiment de solidaritat gremial, té tela, però aquesta és una altra història. En el paràgraf anterior deia que tots els diaris havien oblidat aquest cas per per parlar d'altres temes de més actualitat. Una notícia és com una bossa d'amanida d'aquestes que compres al súper: només dura un parell de dies, encara que ells assegurin que no. Només un diari ha aprofundit una mica en aquest assumpte: l'Ara, que sorprenentment ha abandonat el seu barcelocentrisme i s'ha fixat en els fets ocorreguts en aquest poblet. Sembla ser que els pares i mares del muncipi van esciure, manllevant les paraules del redactor, una autèntica carta als tres reis, i demanaven més sortides a l'entorn rural, potenciació del dibuix lliure, flexibilitat a l'horari d'entrevistes, treball per projectes, acompanyament dels pares els primers dies a classe i una llarga tirallonga de reclamacions, unes més sensates que les altres, i que es veuen redactades per algú que ha sentit tocar campanes -i amb innegables dots de lideratge i ganes boges de fer merder- però que no sap res del dia a dia de les escoles, de la mateixa manera que algunes persones són activistes antivacunes en base a arguments que han sentit del cosinet Pere o han llegit a Internet.

El divorci de la comunitat educativa i la societat és cada vegada més mal portat, i de casos com el de Pinell de Brai n'hi ha a carretades. Si aquest en concret ha trascendit és perquè els pares no van deixar que els seus fills i filles no comencessin l'escola. L'altre dia un amic metge m'explicava que a ells els hi passa exactament el mateix: molts pacients ja hi van amb el diagnòstic fet -cortesia del dr. Google-, i els hi demanen recepta per un medicament, i quan el facultatiu els hi recomana un altre tractament li ho discuteixen. Molts d'aquests intervencionistes són els mateixos que després lloen les escoles de països del nord, on el professorat té el suport dels pares i mares pel simple motiu que allà la societat és diferent, i es tendeix a refiar-se dels professionals i a defugir aquest cunyadisme de cafè amb llet.

Hi ha qui diu que si els mestres tinguessin més formació es farien respectar més. La majoria de professionals amb qui treballo, a banda de la carrera de mestre, en tenen una altra (jo mateix sóc llicenciat en Humanitats), a més que molts parlen amb força correcció un tercer idioma, o tenen algun Màster, o estudis de postgrau. No és, doncs, qüestió d'un any més o un any menys de carrera. Segurament és pel salari: tal com diu -més o menys- Beigbeder a 14,99 euros: "Sap perquè a mi em respecten més a mi que a vostè? No pas perquè sigui millor, ni més veterà, sinó perquè cobro més".

EL TWITTER SE'N VA EN ORRIS: L'OCÀS DELS DÉUS

L'altre dia a RAC1 van dir que el Twitter va clarament de baixa. No pas de baixa a seques, sinó clarament  de baixa. Ja m'he queixat altres vegades amb agror d'aquesta xarxa social, pel temps i l'esforç que exigeix.  Mai no he sabut entrar-hi, i cada intent que faig és més patètic que l'anterior. Semblo un d'aquells pobres paios que no tenen amics i que estan desesperats per fer-ne, o aquells altres que proven de lligar a les cinc del matí, quan tot el peix ja està venut. Com a escriptor en certa manera em preocupava -sempre havia pensat que a Twitter s'hi talla el bacallà-, però ara em diuen que no cal que m'hi escarrassi perquè va clarament de baixa, a diferència del Facebook, que si bé és un cementiri d'elefants, sembla que està estancat. En Basté -crec que era ell- no va dir què era el que anava d'alta, i es va limitar a anunciar la decadència de la xarxa de l'ocellet blau, quedant-se tan ample. Potser tornaran els blocs, de la mateixa manera que tornen les coses vintage, o aquells horrorosos pantalons de cintura alta que tants disgustos em provoquen.

Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me  perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.

Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.

Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.

EL PING PONG, LA LLEGENDA DE LES PRESENTACIONS LITERÀRIES I EN DAMIÀ BARDERA

Fa anys, i per motius que ara no vénen al cas, vaig dinar amb un dels capitostos de la federació catalana de tennis taula. L'home es va passar tot l'àpat queixant-se de la poca acceptació que té aquest esport a casa nostra:

-  A la Xina el tennis taula és un esport de masses -deia -, com el futbol aquí. La gent es torna boja, t'ho asseguro, noi.

A mi em costava imaginar milions de xinesos mig pitofs, amb trompetes, bombos i bufandes, posant-se dempeus i cridant com energúmens durant un partit de ping pong, però també podia fos que sí, de manera que vaig seguir menjant pollastre amb patates rosses, assentint amb el cap i intentant empatitzar amb ell. Al cap i a la fi tothom se sent dels seus mals, i és perfectament normal que estigués emprenyat: a tots ens agrada ser el centre d'atenció. Amb els anys he après que la gent del món dels llibres som un dels col·lectius més egocèntrics, i que tenim la pell més fina i rondinem més i més sovint. Escric aquestes línies el dia que he sabut que Ildefonso Falcones, l'autor més sobrevalorat d'Espanya, ha publicat la tercera o quarta novel·la (si teniu mal gust i temps per perdre la podeu llegir aquí). La relació que té aquest escriptor amb la resta del post és un misteri fins i tot per mi, però suposo que d'alguna manera la trista aparició del seu nou llibre ha activat un mecanisme subconscinent. En fi, tornem al tema que ens hauria d'ocupar: la llegenda de les presentacions literàries.

Aquesta llegenda diu que en alguns països hi ha cua per assistir a les presentacions literàries, i que a vegades la gent fins i tot paga per anar-hi. Jo n'he vist de molt plenes -la llegendària presentació que va fer Tom Sharpe a l'enyorada Llibreteria, a Girona- i d'altres de força dignes, però és que a casa nostra considerem que és un èxit rotund si hi ha, posem pel cas, una trentena de persones (és a dir, si corre el rumor que després de la presentació hi haurà pica-pica bo i molt cava). A qualsevol partit de futbol de qualsevol equip de costellada de qualsevol poble perdut hi ha més públic. També n'he vist de força buides, i algunes de tristament desertes. En part per manca de tradició: no fa gaire parlava amb un amic escriptor que es queixava que a la seva presentació hi havia anat molt poca gent. Li vaig fer notar que abans d'escriptor havia estat lector, i li vaig preguntar a quantes presentacions havia assistit aleshores. La seva resposta? A cap.

Diu la mateixa llegenda que en aquestes Ítaques llunyanes l'autor es limita a asseure's, a llegir uns quants fragments mentre xarrupa un bon vi, i a signar exemplars encabat. Aquí, cada presentació és una lluita per guanyar-te el públic. Sempre que vaig a una compro el llibre que s'hi presenta -només faltaria- però no tothom ho fa: algunes persones aguanten una o dues hores d'elogis desmesurats i després tornen a casa amb les mans buides, i sense ni tan sols tenir curiositat per saber si aquelles supremes llepades de cul són justificades. Vivim en un manicomi, i el món dels llibres és en un dels nivells més subterranis, foscos i recòndits.

Fa mesos el meu amic Bardera em va enviar el seu darrer llibre -i la seva primera novel·la-, Viladelsac. No vaig fer-ne cap ressenya aleshores perquè ja he repetit molts cops que no sé ressenyar, i ni tan sols sé presentar, però com que a distàncies curtes -i amb una mica de cava al damunt- guanyo molt, i si tinc un bon dia faig riure, a vegades em criden.  A banda de no saber-ne, el cert és que tampoc tenia ganes de participar en una d'aquelles farses que sovint són les ressenyes de llibres d'amics, uns textos carregats d'elogis més falsos que una exaltació de l'amistat a les cinc de la matinada, després d'una nit de copes. De cap manera tenia ganes de fer el pilota o el ridícul, però alhora sentia que era una llàstima que una obra tan bona -compte, parlo de l'obra en general, perquè en el cas d'en Bardera el més notori no és pas un llibre concret, sinó la totalitat de les publicacions- com la d'en Damià passi desapercebuda en un país que s'agenolla davant l'Ildefonso Falcones o del meu estimadíssim amic Víctor Amela.

Mogut per aquest sentiment ferotge de justícia, se m'ha acudit que, si el llibre és bo, el millor elogi que se li pot fer és publicar-ne un fragment perquè tothom el pugui tastar. Aquí teniu  alguns contes per llegir-los d'amagat. I després decidiu vosaltres mateixos.

Com que era un noi molt dilèxic -li havien diagnosticat "dislèxia exagerada"-, en comptes de dir les coses amb la mà al cor, les deia amb el cor a la mà. I es va morir, evidentment.

*

Després de passar per vint-i-tres o vint-i-quatre braços diferents, la xeringa va ingressar en un centre de desintoxicació. 

*

Hi havia una vegada un caníbal que es va menjar un vegetal -i en va deixar la cadira. 

*

Mentre li mamava, es va emocionar tant -n'estava molt enamorada- que se la va ficar massa endins, fins a la campaneta. Per sort, el semen li va fer retrocedir el vòmit que ja pujava decidit a expandir-se i a embrutar-ho tot -la seva reputació de dona experimentada inclosa. 

*

En veure que res ni ningú no queia dins seu, el precipi es va deprimir molt, fins a convertir-se en una escletxa inofensiva. 

*

- Com és que va decidir fer-se escriptor?
- Perquè ben aviat vaig veure- sempre he estat una persona autocrítica- que no tenia ni la categoria ni la intel·ligència ni el talent- per esdevenir un crític literari com déu mana. 

*

"Però no ho veus que no hi tens res a fer?" va dir el mite a la realitat. 

ELS SET ARGUMENTS DE L'ESPANYOLISME

Hi ha qui diu que l'independentisme té les hores comptades, que entre tots l'hem esgotat i que s'està arribant al final d'una etapa, una mica com el que li passa a aquest bloc. És possible que sigui així. El fet és que cada vegada és més fàcil trobar opinadors (professionals o amateurs, tan li fa) que s'atreveixen a disparar contra l'elefant, ara que està ferit de mort. Els seus arguments no són gaire originals, i en el fons tot diuen exactament el mateix. He fet volts pel Facebook i pel Twitter recollint dades, i he arribat a la conclusió que només hi ha set grans arguments espanyolistes, amb totes les seves variants. Heus-los aquí:

1- La Catalunya real és la dels barris: Alguns polítics el fan servir a tothora. Els de Ciudadanos en concret són uns autèntics experts a l'hora d'invocar-lo. Segons ells, el que entenem per Catalunya és una simple construcció cultural parida pels nacionalismes excloents, una mica com passava amb Matrix. Seguint el seu raonament, la Catalunya de debò és plena de gent que se sent espanyola, que viu majoritàriament a les zones urbanes i suburbanes i que no té conflictes identitaris perquè està massa enfeinada torejant (olé!) els problemes reals.  Que cada onze de setembre es manifestin més d'un milió de persones i que l'independentisme sigui majoritari al Parlament  són simples anècdotes que no mereixen ni un minut del seu temps.

2- El nacionalisme espanyol no existeix: sempre s'ha dit que el triomf més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. Així, pot anar pel món fent tota classe de maldats. Els unionistes, que són de tot menys idiotes, segueixen aquesta vella màxima al peu de la lletra. És un principi tan senzill que fa riure, i alhora, és difícil de desmuntar: el nacionalisme català existeix, és conscient de si mateix i molt sovint es reivindica. En canvi, el nacionalisme espanyol no en té necessitat, perquè és majoritari i Espanya, com a entitat cultural, lingüística, històrica i fins i tot folclòrica, no té perill de desaparèixer. En definitiva, el nacionalisme espanyol es pot permetre el luxe d'obviar-se a si mateix . Si heu llegit L'aigua és això, de David Foster Wallace, ho entendreu perfectament. Pels que no, us enganxo el primer paràgraf en castellà i us fareu una idea de per on van els trets:

Hay dos peces jóvenes nadando y sucede que se encuentran con un pez más viejo que viene en sentido contrario y que les saluda con la cabeza y dice “Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?” Y los dos peces jóvenes nadan un poco más y entonces uno de ellos se vuelve hacia el otro y dice “¿Qué diablos es el agua?”.

3- El bon català: l'ex-convergent i ex-independentista Xavier Cima ha sigut notícia aquest estiu per la seva boda amb la Inés Arrimadas. Pocs dies abans de casar-se, el polític feia declaracions on deixava clar que abandonava les tesis independentistes. Aquest canvi de darrera hora va provocar tota classe d'especulacions. La més òbvia i barroera: tira més un pèl de cony que la maroma d'un barco. Alguns opinadors, visiblement complaguts, saludaven el canvi de camisa de Cima i s'alegraven de la seva rectificació. Vaig llegir un article -em sap greu no penjar-lo, l'he buscat i no el trobo- que assegurava que Cima era l'exemple de bon català que s'adonava dels seus errors passats i que, mansament, entrava a la cleda de l'unionisme. Els casos de boncatalanisme són molt freqüents, i fins i tot l'intrèpid blogaire i escriptor Valero Sanmartí ha gaudit d'aquest honor dubtós a arrel del seu darrer llibre. L'escriptor, crític amb la societat catalana i els seus tics, ha rebut alabances de personatges relacionats amb l'extrema-dreta espanyola, practicants d'aquell conegut principi de la realpolitik: l'enemic del meu enemic és el meu amic.

4- Jo sóc ciutadà del món/les llengües només serveixen per comunicar-se: aquestes són les frases preferides de qui gaudeix fent veure que és objectiu i equànime. Ni un hippie passadíssim d'herba se les creuria. Si em donessin un euro cada vegada que he sentit expressions similars passaria les vacances fent un tour pel Japó amb un parell de domèstiques que tinguessin cura dels meus fills. Certament, hi ha ciutadans del món més o menys autèntics, però aquests no es passen la vida, posem pel cas, entre Girona i la Costa Brava, o bé bevent cervesa als locals socials del barri de Gràcia. L'objectivitat no existeix, ni la busquem, i quasi sempre aquesta distància que pretenen és perfectament impostada. Existeix un subgrup, brutalment pedant, que es nega a llegir en català, argumentant que és regionalista o camperol. Els seus membres adoren a escriptors residents a Catalunya i que en sa vida han escrit ni una sola paraula en català: Marsé, Vila Matas, Cercas i tota la colla. Vés per on, mai van incloure en aquest grup a un gegant de les lletres com era Tom Sharpe, que malgrat que escrivia en anglès, durant un grapat d'anys va viure a Catalunya. Era menys català, posem pel cas, que la Rosas Regás?

5- Ser independentista és de pagerols/ser indepe es de paletos: una vegada vaig discutir amb una amiga el significat de la paraula cosmopolita. Ella va dir que ho era més que jo perquè vivia en una ciutat i jo en un poble. Jo la vaig rebatre dient que mentre que ella no parlava idiomes, jo sí, que mentre que ella havia viatjat poc jo havia viscut mesos sencers a l'estranger, que coneixia Dublin tan bé com Barcelona, i que em descomptava cada vegada que intentava recordar els cops que he estat a Londres. Ser cosmopolita o independentista, no té res a veure amb el lloc de naixença, ni de residència, i que un paios amb prou feines ha sortit del seu barri/ciutat dormitori -Twitter n'és ple- vulguin fer-nos creure el contrari és una imbecil·litat, i recórrer a la vella lluita poble-ciutat per desprestigiar a l'independentisme és senyal d'una vergonyosa falta d'imaginació.

6- Cervantes era català i el Quixot és una traducció: esteu bojo o què?: l'independentisme, com qualsevol altre grup social, també té la seva quota de friquis. A nosaltres ens ha tocat patir aquests. No són perillosos, i ens recorden una mica als tarats de l'embut al cap que juren que són la reencarnació de Napoleó. No-nacionalistes i  ciutadans del món s'ofenen de mala manera amb els desvariejos inofensius i una mica còmics dels nostres investigadors, alhora que miren cap a una altra banda quan algú diu que el valencià és una llengua que no prové del llatí, o quan revisionistes perillosos com ara Pío Moa o César Vidal borden les seves diatribes i barbarites per la ràdio o per 13TV.

7- L'autocrítica és important, i cal saber riure's d'un mateix: fals. L'autocrítica és imprescindible, i si no sabem riure'ns de nosaltres mateixos és que som uns imbècils. Però resulta que els catalans SÍ que sabem riure'ns de nosaltres mateixos. Programes com el Polònia -que a mi no m'agraden gaire, però és una qüestió de gustos- ho peten cada setmana a nivell d'audiències. No, el nostre problema no és l'humor. El nostre problema és l'autoodi. L'autosabotatge. Necessitem una teràpia grupal amb urgència, perquè la neurosi ens afecta a tots. Fer broma sobre un mateix és sa i necessari, però acarnissar-se, avergonyir-se, no, i us ho diu un neuròtic que d'auto-odi i menyspreu cap a si mateix en sap un munt.

FISIOTERAPEUTES (una història d'amor)

Fa sis o set estius vaig tenir la idea insensata de posar en pràctica un programa d'entrenament per aconseguir fer cent flexions de braços d'una sola tirada. El desafío de las cien flexiones, es deia. Era una rutina d'entrenament demencial, pensada per gent molt més jove i més en forma que no pas jo. Si no recordo malament, el vaig descobrir a la infame revista Men 's Health, una mena de Cosmopolitan per tios que comprava els dies de platja que em deixava el llibre a casa. Vaig haver d'interrompre l'entrenament a la meitat, amb la musculatura de l'esquena destrossada i amb tantes contractures que em movia de manera segmentària, com en Robocop. Aquell final d'agost plujós i gris -feia tan mal temps que alguns guiris havien de tornar als seus països abans d'hora- va ser el primer cop que vaig visitar una fisio. I va ser un amor a primera vista.

Sempre he estat home de poques dones, però al llarg d'aquests sis o set anys he estat amb tres fisioterapeutes (tècnicament quatre, però n'hi ha una que no compta). Totes tres joves, extraordinàriament intel·ligents, amb una habilitat estranya i poderosa a les mans i, per acabar-ho d'arreglar, capritxosament boniques. Però la cosa no s'acaba aquí: si hagués d'escollir una virtut diria que són extraordinàriament sensibles: la gent d'aquest ofici sap perfectament que tant es cura a base de massatges com amb paraules ben escollides pronunciades en el moment oportú. La fisioteràpia és la prova indiscutible i definitiva que la medicina, sense acompanyament humà, perd eficàcia.

Al llarg d'aquest temps m'he enamorat de les meves fisioterapeutes. En realitat, això és el que faria qualsevol persona sensata davant de tanta bondat i comprensió.  Les fisioterapeutes -i suposo que la seva contrapartida masculina també- ens recorden que encara hi ha esperança, i quan al cap de dos dies d'haver sentit les seves mans guaridores ens llevem i ja podem mirar a dreta i esquerra, i el dolor ha baixat uns quants graons a l'escala, ens donem compte que, si bé el món és un lloc lleig i incòmode, ple de tota classe d'entrebancs, de gent desagradable i d'autèntics imbècils, l'antiga màgia no ha desaparegut. A vegades algú em diu que no creu en els fisioterapeutes, una afirmació tan absurda com dir que no creu en la lluna o les estrelles. Només puc sentir llàstima cap a aquestes pobres ànimes que escullen el dolor.

Per cert, no vaig arribar a les cent flexions seguides però abans de petar vaig aconseguir fer-ne setanta-cinc. Tampoc està tan malament. No?