Un tarda un alumne meu va trobar un exemplar de paó de nit, aquelles papallones grosses amb dibuixos a les ales. No es movia i es va deixar agafar, semblava morta. Ben aviat un munt de nens i nenes es van concentrar al seu voltant. Els intents de reviure-la van ser inútils, i ben aviat van arribar a la conclusió que no hi havia res a fer. Aleshores va arribar un nen d'una altra escola (a la casa de colònies on estàvem, tal i com vaig dir al post anterior, hi havia nens de diferents col·legis). Va demanar-nos la papallona i l'hi vam donar. Va examinar-la i va explicar-nos que tenia un poder especial: podia curar qualsevol animal.- Sóc una mena de veterinari - deia.
Va posar-se la papallona al palmell de la mà i va tocar-la amb molta cura, sense que l'animal reaccionés.
- He de descobrir quin problema té. Així sabré què li he de fer i la podré curar.
Alguna cosa -probablement un alumne que es portava malament- va cridar la meva atenció, de manera que durant uns quants segons vaig apartar la vista d'aquell nano. Quan vaig tornar a mirar la papallona ja volava.
- L'has aconseguit curar? - vaig preguntar jo amb els ulls com pilotes de tennis.
- Clar. Ja us ho havia dit.
Va somriure com si allò fos la cosa més natural del món. Després vaig saber que aquella papallona havia revifat quan un nen de la meva classe, impacient perquè el miracle no es produïa, havia clavat una plantofada a la mà d'aquell nen i la papallona havia sortit rebotida. Un cop a l'aire s'havia recuperat i havia alçat el vol. Vist de prop aquell nen tenia una aparença inquietant, com aquells nens misteriosos que surten a les pel·lícules d'intriga o de terror i que fan una mica de por.
- Com ho has fet?
- Molt fàcil: fent-ho.
