Aquests dies he anat de colònies. A la casa on érem compartíem sala de professors amb mestres d'altres escoles. Un dia la sala era plena de gent treballant. Hi havia tres dones d'una escola de Barcelona que penjaven alguna cosa a Internet.
- Com s'escriu "il·lusió" ?- va preguntar la més jove.
- No lo sé. - va admetre una altra. La tercera companya tampoc no ho sabia, però va tenir una bona pensada:
- Abre el Google y busca el traductor español-catalán. Así sabremos como se escribe.
Dit i fet, van consultar el diccionari i van saber que "il·lusió" va amb ela geminada i amb accent tancat a la o. Aquest fet no seria alarmant si no fossin professores, ni si la paraula en qüestió fos esfilagarxar o estratosfèricament. Però no. No sabien escriure il·lusíó. Tres professores d'una escola pública que, teòricament, havien passat per unes oposicions molt dures i exigents.
Cada dia tertulians i periodistes donen les culpes dels mals de l'educació als polítics i al sistema en general. Tenen molta raó, però no ens oblidem d'una cosa: un mestre per força ha de saber escriure la paraula "il·lusió". Si no, alguna cosa falla. Mentre hi hagi aquest nivell és inútil parlar de res més. És com si un mecànic no sabés ni obrir el capó d'un cotxe.
- Potser ha estat una mena de lapsus col·lectiu... - em va dir una veueta interior.
- Potser sí - vaig admetre jo.
Però de seguida vaig haver de rectificar. La més jove preguntava:
- I "trobar"? S'escriu amb bé o amb uve?
