Quan estudies Educació Física aprens que un entrenament espartà no necessàriament és efectiu. Un exercici escollit amb cura, criteri científic i amb una duresa moderada pot ser molt millor que no pas algunes rutines que semblen tortures.Saltar al poltre amb els companys pot ser un bon exercici per millorar la resistència, però si en comptes de vint-i-cinc repeticions en fas un centenar només aconseguiràs acabar fet una merda i amb les cames com flams. Un dels principis de l'Educació Física és el de l'especificitat: com més s'assembla l'exercici als gestos propis del teu esport, més efectiu serà. Per això els boxejadors salten a corda, peguen al sac i boxegen amb rivals imaginaris. Nosaltres, en canvi, saltàvem al poltre com si ens hi anés la vida. Acabat aquest exercici, un company s'estirava al terra i haviem de saltar-lo d'una banda a l'altra amb els peus junts. Cinquanta repeticions més, anant molt en compte de no aterrar-li al seu damunt.
Al final de l'entrenament em vaig trencar. Vaig comprendre que no ho aconseguiria, i vaig asseure'm al terra. Allò era inhumà. Eren els exercicis menys sensats que havia fet mai. A més, amb trenta-quatre anys jo era el més vell de la classe, amb molta difèrencia. L'entrenador en veure'm va cridar:
- Eh! Mirad! Este tío no puede!
Ningú va contestar. La majoria tenien massa feina intentant no caure inconscients.
- Eh! -va insistir ell, una mica mosca en veure que la gent no responia- Creo que este tío es maricón!
Dues o tres persones van deixar anar tímids "buuu!". Ningú no volia cridar massa alt per por de ser el següent.
